El paisatge

La badia de Portlligat 

“La primera vegada que vaig veure el dibuix [una obra de Joan de la Creu] em va impressionar tant que, més tard, a Califòrnia, vaig veure en somnis el Crist en la mateixa posició però en el paisatge de Portlligat”^[1].

Portlligat i, per extensió, el cap de Creus són espais que l’artista coneix bé des de la seva joventut. No en va Portlligat és el lloc que ell i Gala trien per establir la seva única residència estable, on el pintor té el seu taller. Portlligat i els seus voltants són l’indret per on transita l’imaginari de Dalí, el que trobem representat en la majoria de les seves obres de totes les èpoques.

Encara avui el paisatge de Portlligat, despullat, ens transmet certa poesia, certa malenconia. És un espai on es respira calma, però alhora desprèn inquietud. Són sensacions que experimentem amb la contemplació d’El Crist gràcies a la postura del fill de Déu en contraposició al paisatge que l’acompanya. Com si el Crist, en la tristor del seu sacrifici, necessités el silenci, la solitud i el recolliment d’aquest port tancat.

Per a Dalí, Portlligat, el seu paisatge, és el que configura el seu món. Un món que, durant els anys d’exili als Estats Units, pinta de memòria i que, després de vuit anys d’absència, li cal retrobar. És una necessitat física, orgànica, que va més enllà del goig estètic. Portlligat i el paisatge que l’envolta formen part de la seva persona, i encara en podem dir més: són un dels elements que han forjat la personalitat i les emocions de l’artista. Portlligat és el paisatge afectiu de Dalí, que el pinta una vegada i una altra. És una de les constants en la seva obra, un dels elements que li permeten esdevenir universal: “Necessito el localisme de Portlligat com Rafael necessitava el d’Urbino, per arribar a allò universal pel camí del que és particular”^[2]. Com ho demostren les nombroses obres en què Portlligat és l’escenari que tots reconeixem, de la mateixa manera que el paisatge real del cap de Creus ens remet a les obres de l’artista. 

D’entre les obres en què s’identifica clarament la badia de Portlligat, destaquem les que corresponen a la mateixa etapa de creació d’El Crist.

Els pescadors

Dalí acostuma a utilitzar com a models objectes i persones molt propers, en el sentit més ampli del terme, físicament i afectivament. Així, en algunes de les seves obres reconeixem com a models personatges de Cadaqués, sovint pescadors. En el cas d’El Crist, el paisatge es completa amb una escena habitual a la badia: uns pescadors feinejant a la riba. Ara bé, per a aquesta tela, Dalí imagina unes figures d’ascendència molt concreta: “També havia tingut d’entrada la temptació de prendre com a model, per al fons, els pescadors de Portlligat, però en aquest somni, en el lloc dels pescadors de Portlligat, apareixia, en un vaixell, un personatge de pagès francès pintat per Le Nain, del qual només el rostre havia canviat per assemblar-se a un pescador de Portlligat. El pescador, vist d’esquena, tenia, però, una silueta a l’estil de Velázquez”^[3]. 

1. 
   Salvador Dalí, “One of my first objections...” (1952). A Obra completa, vol. IV, Assaigs 1, Destino, Fundació Gala-Salvador Dalí, Barcelona, Figueres, 2005, p. 655.
2. 
   José Maria Massip, “Dalí Avui”, Destino, 01/04/1950, Barcelona. A Obra completa, vol. VII, Entrevistes, Destino, Fundació Gala-Salvador Dalí, Barcelona, Figueres, 2006, p. 179.
3. 
    Salvador Dalí, “One of my first objections...” (1952). A Obra completa, vol. IV, op. cit.