Salvador Dalí i el Museo del Prado: una prolongada fascinació

1922

Al setembre Dalí realitza a Madrid les proves d'ingrés per a l'Escuela Especial de Pintura, Escultura y Grabado de la Real Academia de Bellas Artes de San Fernando de Madrid. A l'espera del resultat i convençut de la seva admissió, Dalí escriu al seu oncle Anselm Domènech -llibreter de Barcelona que l'ajuda en els seus primers passos com a artista- per comentar-li les seves primeres experiències a la capital. Dalí està entusiasmat amb la ciutat i li explica que la "impressió més forta" l'hi proporcionat la pintura de Velázquez del Museo del Prado.^[1]

1922-1926

Dalí, jove estudiant a la recerca d'un estil propi i interessat per les avantguardes, es nodreix d'art visitant el Prado. Alterna les classes en la Real Academia de Bellas Artes amb l'estudi in situ, els diumenges al matí, de les grans obres mestres: "Aleshores va començar per a mi un període monacal, completament dedicat al treball solitari: visites al Prado, on analitzava, llapis en mà, totes les grans obres mestres, treball d'estudi, models, reflexió."^[2]

El poeta i pintor José Moreno Vila, que també s'allotjava a la Residencia de Estudiantes amb Dalí, a les seves memòries, titulades Vida en claro, publicades el 1976, relata: "Junt amb Federico [García Lorca] recordo a Salvador Dalí, que era tot el contrari. Primet, quasi mut, tancat en ell mateix, tímid (qui ho diria?), com un nen abandonat per primera vegada o separat violentament del seu pare i de la seva germana, de cabells molt llargs, no gaire net, sempre immers en la lectura de Freud i els teoritzadors moderns de la pintura. La seva vocació era indubtable. Al cap de poc temps va dominar l'ofici, es va revoltar contra l'ambient de l'Academia de San Fernando i va pintar algun quadret que jo vaig portar una tarda al Museo del Prado perquè els estudiants que m'acompanyaven poguessin comprovar la seva execució minuciosa amb la dels primitius flamencs."^[3]

1940

Amb l'ocupació de París i la incursió de les tropes alemanyes a Bordeus, al juny el matrimoni Dalí abandona Arcachon, França, lloc on es van refugiar després de la declaració de guerra contra Alemanya. Gala marxa a Lisboa per preparar el viatge als Estats Units, mentre que Dalí s'atura a Figueres i Cadaqués per visitar el seu pare i germana. Després es dirigeix a Madrid, lloc on passa uns dies abans d'anar a Lisboa per reunir-se amb Gala i sortir amb ella cap a Nova York.

Al juliol, abans de dirigir-se als Estats Units, on la parella residirà durant vuit anys ininterromputs, Dalí sent la necessitat de visitar el Museo del Prado. Durant aquesta visita, Destino informa que el pintor sembla haver afirmat "estar decidit a rectificar l'orientació i mode de la seva pintura."^[4] I així ho farà. Quan arriba als Estats Units comença una nova etapa per a ell, un renaixement que coincideix amb l'escriptura de la seva autobiografia La vida secreta de Salvador Dalí. Tal com Dalí declara en el catàleg de l'exposició a la Julien Levy Gallery el 1941: "ESDEVENIR CLÀSSIC! [...] «O ara o mai»."^[5]

1947

En el segon i últim número del Dali News, diari creat pel mateix artista i totalment dedicat a promocionar la seva activitat i la seva persona, afirma: "El millor museu del món és el Museo del Prado, a Madrid."^[6]

1948

Al desembre, Dalí visita el Museo del Prado juntament amb Gala i el seu cosí Gonzalo Serraclara. A la comitiva s'afegeix el periodista Félix Ros, que documenta la visita, d'una hora i mitja de durada, en la qual Dalí comenta algunes obres. Entre elles hi ha El jardí de les delícies de Hieronymus Bosch, a propòsit de la qual Dalí explica haver ofert 50 pessetes a un copista perquè li fes una reproducció d'aquesta pintura que des de sempre l'ha fascinat contemplar i que li serveix de model i inspiració per al seu art. També atrau la seva atenció La Mort de la Mare de Déu de Mantegna, que, segons Dalí, obsessionava el seu amic Federico García Lorca. Davant de la Sagrada Família de l'anyell de Rafael expressa la seva admiració repetint: "Genial, genial, genial"^[7], i davant d'una altra obra de Rafael, El cardenal, afirma que és el millor retrat eclesiàstic que s'hagi pintat mai.^[8]

A més de donar la seva opinió sobre aquestes obres mestres, durant el recorregut l'artista explica també els detalls d'algunes obres que l'han inspirat en les seves creacions. Així, descobrim que Les llances o La rendició de Breda de Velázquez té un espai buit en el qual destaca la clau de la ciutat. L'artista recull aquesta empremta en la seva obra El desnonament del moble-aliment^[9] obrint un espai rectangular a l'esquena de la dida.

1950

Dalí escriu un article per a Vogue titulat "To Spain, guided by Dalí" en què fa un recorregut pel patrimoni històric, artístic i gastronòmic de les principals ciutats i localitats espanyoles. El Museo del Prado és presentat com "incontestablement el millor museu de pintures antigues del món" i, entre els seus tresors, es destaquen algunes obres de Rafael com "els quadres preferits de Dalí."^[10] En el mateix article Dalí comenta que la millor guia d'aquest museu va ser escrita per un esteta, Eugeni d'Ors, i que porta per títol Tres horas en el Museo del Prado.

1951

L'11 de novembre Salvador Dalí pronuncia, organitzada per l'Instituto de Cultura Hispánica, en el Teatre María Guerrero de Madrid, la conferència "Picasso y yo", que desperta una gran expectació. El dia abans Dalí rep els periodistes al despatx del director de l'Exposición Bienal Hispanoamericana. Hi assisteixen també el secretari de la Biennal i el cap de premsa de l'Instituto de Cultura Hispánica. Les preguntes dels periodistes se centren en la conferència que el pintor pronunciarà l'endemà, però Dalí aprofita per tractar diferents temes, com la importància de tornar a la tradició del Renaixement. Finalment, Dalí afirma que "ser president del Patronat del Museo del Prado seria un honor per a ell, però que no entra en les seves activitats."^[11] Mentre en un altre article podem llegir que Dalí declara "que seria per a ell un gran honor ser director del Museo del Prado, però que ara les seves activitats van per altres camins."^[12]

1953

Salvador Dalí acompanya Jean Cocteau^[13] al Museo del Prado durant un dels viatges que el poeta i cineasta francès fa el 1953 a Espanya. Cocteau visita el Museo del Prado el juliol del 1953^[14] i el visiten junts molt probablement al novembre. Tots dos es converteixen en assidus del museu madrileny. César González-Ruano en «Conversaciones con Jean Cocteau» explica a Revista de novembre d'aquest mateix any que Cocteau, durant la seva estada a Madrid, va cada matí al Museo del Prado, que l'apassiona: "No és un museu, és un bulevard..."^[15] afirma Cocteau, que en un altre article de la mateixa revista explicita: "Al Prado, les dones que el visiten, els quadres, tot és viu i està viu. El Louvre és un museu; el Prado és una casa, una mansió habitada per genis."^[16]

A la mateixa revista del mes de novembre apareixen declaracions de Dalí sobre els motius que l'han portat a la capital: "He vingut a Madrid, per la urgent necessitat de contemplar Las Meninas. Velázquez m'obsessiona."^[17]

Sortint de la visita, realitzada conjuntament pels dos artistes, té lloc una roda de premsa. Anys més tard Dalí explica anècdotes d'aquell dia durant una entrevista realitzada per Joaquín Soler Serrano a l'artista en el programa A fondo el 1977. (19' 20'' - 21' 10'')

Aquí hi ha un fragment d'aquesta conversa:

Joaquín Soler Serrano Ha estat la seva aventura més violenta?
Salvador Dalí Violenta i clàssica, perquè jo sempre soc excèntric i concèntric. La més clàssica va ser un dia que vam anar a veure el Museo del Prado amb Jean Cocteau, que tenia l'esperit francès més refinat, i a la sortida hi havia una roda de premsa, i un periodista va saltar amb la vella pregunta: «Si s'hagués cremat el Prado què se n'hauria emportat, vostè?». Jo em vaig imaginar el que diria, que era un plagi grec. Va dir: «Me n'hauria emportat el foc». Llavors els periodistes es van dirigir a mi: «I vostè, què se n'hauria emportat?». Em vaig posar teatral, vaig fer veure que reflexionava, i vaig dir: «Dalí s'emportaria l'aire, ni més ni menys que l'aire, i específicament l'aire contingut a Las Meninas de Velázquez, que és l'aire de més qualitat que existeix». I naturalment, com el foc no és un element pintable, i l'aire és el protagonista de la pintura, el mateix Cocteau va agafar dues palles de còctel, i se les va posar en forma de bigoti, inclinant el cap davant del diví Dalí.^[18]

1958

Al voltant del 16 de novembre del 1958^[19], Salvador Dalí visita el Museo del Prado amb Miguel Utrillo i Gala.

El gener del 1959 apareix a Blanco y Negro un reportatge de Miguel Utrillo en què es relata l'estada que van fer junts a Madrid i la visita al Museo del Prado. Pel que fa a aquesta visita, Dalí declara: "Tinc urgències quasi de tipus fisiològic de veure el Museo del Prado i el gran Velázquez. [...] Vull acabar una còpia del quadre de la infanta Margarita, de Velázquez, que tinc molt avançada. Ara mateix anem a veure el senyor Fernando Álvarez de Sotomayor, el meu vell i molt admirat amic."^[20] Durant aquesta visita al director del Museo del Prado, Dalí li demana autorització perquè li permeti donar els últims tocs a una còpia del quadre de la infanta a una hora en què no hi hagi públic. Situat davant de l'obra de Velázquez, Dalí aplica els últims retocs a la seva obra, Velázquez pintant la Infanta amb les llums i ombres de la seva pròpia glòria.^[21]

1962

Francisco Javier Sánchez Cantón, director del Museo del Prado, escriu el 1962 el prefaci al llibre Dalí de Gala en què destaca l'enorme coneixement que Dalí té de l'art del Renaixement i la influència dels artistes renaixentistes en la seva obra.^[22] Segons Dalí, Francisco Javier Sánchez Cantón l'"ha sabut interpretar no com la gent s'imagina que he de ser, sinó tal com realment soc. I això, sigui dit sens^[23]

1973

El 29 de maig Dalí pronuncia a la Sala Velázquez del Museo del Prado la conferència "Velázquez y yo". Durant aquest acte, l'artista presenta el Retrat eqüestre de Carmen Martínez-Bordiú^[24]. És un espectacle preparat en tots els detalls: un empleat del Museo del Prado s'acosta al Mestre amb paleta i pinzell, Dalí demana a la duquessa de Cadis que s'assegui prop de la pintura i l'artista l'acaba en directe (de forma simbòlica) aplicant una última pinzellada al rostre de la retratada.

La premsa de l'època subratlla l'excepcionalitat d'aquest esdeveniment. Alguns mitjans afirmen que es tracta de la primera vegada que el Museo del Prado obre les seves portes a una conferència.^[25] Segurament aquest show insòlit va ser únic en la història de la pinacoteca. A l'acte hi va assistir un públic restringit, entre el qual hi havia nombroses personalitats. La conferència es produeix per invitació del president del Patronat del Museo del Prado, el ministre d'Educació i Ciència, José Luis Villar Palasí, i l'organització va a càrrec de la Direcció General de Belles Arts.^[26]

Després de la conferència, el pintor, a la pregunta de si les sales dels museus han d'utilitzar-se per a altres fins, a més dels merament expositius, declara: "Indubtablement, si no volen quedar com a casalots morts, i exemple del que dic vull que sigui el meu museu de Figueres, on es reservaran unes quantes sales per a l'art viu del moment i per a actes culturals. En el meu museu serà un número essencial el col·loqui dels artistes amb el públic."^[27]

A més, proposa que els pintors tinguin l'oportunitat d'expressar les seves idees en actes organitzats en museus: "Senyor Dalí!, es pot interpretar la seva xerrada en el Museo del Prado com un intent, com un primer pas, perquè la resta de pintors espanyols el segueixin i exposin també aquí els seus punts de vista artístics? Creu que els museus poden servir per a això? -Amic meu -respon Salvador Dalí-, per descomptat que hi estic d'acord i que si depengués de mi tots els pintors tindrien les sales obertes per a parlar... sí, jo defenso això ab-so-lu-ta-ment, digui-ho així."^[28]