Dalí va transgredir una de les icones mítiques de la història de l’art

Dalí dona un significat a aquesta escultura quan, referint-se a ella, afirma que «l’única diferència entre la Grècia immortal i l’època contemporània és Sigmund Freud, que ha descobert que el cos humà, que era purament neoplatònic a l’època dels grecs, avui és ple de calaixos secrets que només la psicoanàlisi és capaç de desvelar». És probable que, amb la incorporació dels calaixos a la seva Venus, l’artista vulgui evocar el subconscient i potser també les pors i contradiccions de l’ésser humà modern. 

Altres artistes del segle xx també s’inspiren en la Venus de Milo per crear les seves obres. A principis dels anys vint, els dadaistes Johannes Theodor Baargeld i Erwin Blumenfeld utilitzen aquesta imatge en els seus collages fotogràfics. Alguns artistes surrealistes també senten una gran fascinació per aquesta icona, i així ho demostra René Magritte amb l’escultura Les manilles de coure, de 1931. El Ready Museum de Brussel·les i el Musée des Arts Décoratifs de París van presentar l’any 1973 l’exposició «La Venus de Milo o els perills de la celebritat» per assenyalar la influència que aquesta escultura ha exercit en els artistes contemporanis, i també en Dalí.

En la pintura de Dalí, les claus es detecten inicialment a La memòria de la dona-infant, de 1929, i els calaixos apareixen a partir de 1934 en obres com Arpa invisible o Singularitats. És possible que l’artista signifiqui les claus de la Venus de Milo amb calaixos com una metàfora visual de la psicoanàlisi per accedir al subconscient ocult dels «calaixos» de les persones.

A la Julien Levy Gallery Dalí presenta, però, aquesta escultura en el marc d’una instal·lació, decorada amb més claus i motius dalinians, que reprodueix a petita escala el Trylon i Perisphere. Es tracta de dues estructures monumentals dissenyades pels arquitectes Wallace Harrison i J. Andre Fouilhoux per al Centre Temàtic de l’Exposició Universal de Nova York, inaugurada l’abril de 1939. Per a aquesta exposició, Dalí va dissenyar el pavelló del Somni de Venus, amb una façana presidida per una gran Afrodita amb cap de peix inspirada en El naixement de Venus de Botticelli. Tanmateix, el comitè organitzador va censurar aquesta imatge transgressora i Dalí va reaccionar reivindicant els drets de l’artista a la seva Declaració de la independència de la imaginació i els drets de l’home a la seva pròpia bogeria.

Dalí va voler que un dels bronzes de la Venus de Milo amb calaixos, en particular l’identificat com a «Exemplaire Gala Dalí», formés part de les obres exposades de manera permanent al seu Teatre-Museu Dalí de Figueres. A diferència de l’escultura de guix de 1936 i de la resta de bronzes de l’edició de 1964, aquest exemplar no incorpora els pompons que complementen el tirador de cadascun dels calaixos. Amb aquest gest creatiu, és probable que Dalí volgués distingir l’obra del seu museu dels altres bronzes que es conserven arreu del món. Tal vegada, pretenia convertir aquesta escultura en un exemplar únic que condensés la fesomia de l’obra de 1936 ―hi van afegir els pompons en un moment posterior.

L’artista situa aquesta escultura al primer pis del seu Teatre-Museu, un corredor semicircular en què el visitant també pot contemplar altres referents evocadors de la gènesi d’aquesta escultura. Especialment, la vitrina amb El mite tràgic de l’Àngelus de Millet i el bust de Sigmund Freud, que corona l’espai dedicat a Moisés i el monoteisme, dos referents imprescindibles per comprendre l’aportació de Dalí al surrealisme. 

L’exposició temporal «Transgredint la Venus», organitzada per la Fundació Gala-Salvador Dalí l’any 2022 al Teatre-Museu Dalí de Figueres, va reunir, de manera excepcional, la Venus de Milo amb calaixos de guix de Chicago i el bronze de la col·lecció pròpia.

Això va ser possible gràcies a la presentació de l’escultura de l’Art Institute de Chicago en format digital a través d’una tecnologia de darrera generació. Es va dur a terme una creació hologràfica produïda amb fotografies d’alta resolució de l’escultura en què es va interpolar digitalment una animació en 360°. Aquesta creació tridimensional es va projectar en una pantalla LG T-OLED transparent i va permetre als visitants apreciar tots els detalls de l’obra conservada als Estats Units des d’una de les sales del Teatre-Museu Dalí de Figueres.

Amb aquest préstec digital, la Fundació Gala-Salvador Dalí no tan sols va voler apostar per la implementació de recursos tecnològics dins l’àmbit expositiu, sinó també per la sostenibilitat dels préstecs internacionals i per la preservació i conservació de les obres d’art originals.