El Crist de Glasgow
L’any 1951, les Galeries Lefevre de Londres exposen per primera vegada El Crist de Dalí i l’any següent l’Ajuntament de Glasgow l’adquireix per al seu museu. El director d’aquesta institució, Tom Honeyman, va intuir la rellevància d’aquesta pintura dins el conjunt de l’obra de l’artista i va ser l’artífex de l’adquisició. Més enllà de la indiscutible bellesa i la brillant execució, aquesta obra enllaça dos moments crucials en l’etapa de maduresa del pintor: la seva ambició d’arribar a ser un clàssic i la transició cap a la mística nuclear.
Una adquisició polèmica
L’adquisició d’El Crist per part dels Museus de Glasgow no va estar exempta de controvèrsia. Dalí va vendre l’obra i els seus drets de reproducció a la ciutat de Glasgow per una suma certament elevada per a l’època. Arran d’això va sorgir una forta polèmica, en especial entre l’ambient universitari escocès, que reclamava que aquella suma anés destinada a crear espais expositius per a artistes locals. Tot i així, El Crist de Salvador Dalí s’exposa per primera vegada a Glasgow el juny de 1952 i es converteix en tot un «esdeveniment artístic» a la ciutat. El 23 d’abril de 1961, un visitant del museu va intentar destruir la pintura esparracant la tela i apedregant-la, fet que va obligar a retirar la pintura per a la seva restauració.
L’any 1993 l’obra es trasllada temporalment al Museu sobre Vida i Art Religiosos de Saint Mungo de Glasgow fins a l’any 2006, quan s’instal·la de manera permanent a la Galeria i Museu d’Art Kelvingrove. El 2023, i per primera vegada des de 1952, El Crist va tornar a la terra que el va veure néixer per ser exposat de manera temporal al Teatre-Museu Dalí de Figueres.
El moment de la creació
Amb El Crist, Dalí exemplifica el pensament que defineix aquest moment de maduresa i transició i reflecteix, al mateix temps, allò que proclama en el seu tractat de pintura 50 secrets màgics per pintar, publicat el 1948. En aquest llibre, l’artista desgrana pas a pas les «receptes» que han de seguir els joves pintors per crear una obra mestra, explicant el seu mètode de treball, la configuració ideal del taller i els materials necessaris per executar-la.
Un Crist bell com el Déu que és
En el primer número de 1952 de la The Scottish Art Review es publica una carta en què Dalí parla d’aquesta pintura. Hi escriu: «La meva ambició estètica, en aquest quadre, era completament oposada a la de totes les representacions de Crist pintades per la majoria dels pintors moderns, que l’han interpretat en el sentit expressionista i contorsionista, provocant així l’emoció per la lletjor. La meva preocupació principal era la de pintar un Crist bell com el Déu que és.»
Des de finals dels anys quaranta, Dalí es trobava en plena reformulació del seu pensament. Al seu interès per l’estructura atòmica, la desintegració i la discontinuïtat de la matèria, s’hi van afegir la mística i els temes religiosos, com la crucifixió i les mares de Déu. S’endinsa en l’etapa que ell mateix anomena «mística nuclear», en què, a diferència dels seus companys surrealistes, no abandona l’interès pels descobriments de les ciències físiques del tombant del segle xx. També continua amb la reivindicació de la manera de fer del Renaixement i hi suma el seu coneixement profund dels poetes místics espanyols, com Sant Joan de la Creu i Santa Teresa de Jesús.
El procés de creació
Dalí pinta un Crist en una postura poc usual, de gran bellesa i sense el patiment que relaten les Escriptures. Tal i com explica ell mateix, la missió de pintar aquesta obra, així com els detalls de la seva execució li varen ser revelats a través de dos somnis, enllaçant així amb la tradició de la revelacions que tenen lloc en els processos místics.
El dibuix com a fonament
Dalí inicia la creació d’aquesta pintura amb un seguit de dibuixos que il·lustren el seu procés creatiu i la manera de traslladar la idea de pintar un Crist “bell, com el Déu que és”. Existeixen assajos de diferents composicions que recorden la figura del Crist esbossada per sant Joan de la Creu per un reliquiari que actualment es conserva a Àvila. Tanmateix, el gruix important són els que presenten la figura d’escorç, amb visió frontal i flotant, però amb variacions, com ara la imatge del Crist reflectit.
Dalí busca el model més idoni per transmetre la culminació de la bellesa apol·línia del seu Crist. Gràcies a la relació d’amistat i professional amb Jack Warner, director de la productora Warner Bros, coneix al gimnasta i especialista de pel·lícules d’acció californià Russ Saunders. Com a doble d’acció, Saunders havia participat en films com Els tres mosqueters (1948) o Cantant sota la pluja (1952). A més dels esbossos fets en viu, sabem que Dalí també va utilitzar-ne fotografies per uns negatius inèdits conservats a l’arxiu de la Fundació Gala-Salvador Dalí, que han permès conèixer el seu procés de treball. Finalment, traspassa la seva creació a la tela seguint la tradició dels seus 50 secrets màgics per pintar.
La iconografia d’El Crist
Dalí representa la passió de Crist des d’una perspectiva sorprenent, amb la mirada posada en els místics espanyols, especialment en sant Joan de la Creu, i amb una geometria molt treballada: el Crist es troba suspès a la badia de Portlligat, el seu paisatge vital, en to crepuscular i amb uns blaus que, tal com va expressar el fotògraf Gyenes, “no havia vist en cap altre lloc”.
El Crist de Portlligat
En la carta publicada a la The Scottish Art Review l’any 1952, Dalí explica que en un primer moment tenia la intenció d’incloure en El Crist tots els atributs de la Crucifixió. També volia transformar la sang en clavells vermells i representar tres flors de gessamí brollant de la ferida del costat. Tanmateix, una nova revelació o somni el va fer canviar d’opinió i el va induir a pintar «res més que la bellesa metafísica del Crist-Déu».
El Crist resta suspès sobre la badia de Portlligat de manera que hi forma una unitat aclaparadora. Portlligat és el paisatge afectiu de Dalí. És una de les constants en la seva obra, que pinta una vegada i una altra, i un dels elements que li permeten esdevenir universal a partir de l’ultralocal. Aquest paisatge es completa amb una escena quotidiana a la badia de Portlligat: uns pescadors feinejant a la riba. Les figures, però, revelen una ascendència molt concreta: «En un vaixell, un personatge de pagès francès pintat per Le Nain, del qual només el rostre havia canviat per assemblar-se a un pescador de Portlligat. El pescador, vist d’esquena, tenia, però, una silueta a l’estil de Velázquez.»
Weiman & Lester Photo Services.