El triangle Dalinià

A principis dels anys seixanta, Salvador Dalí ja ha aconseguit convertir-se en un artista de notable projecció internacional i ha exposat la seva obra arreu del món. És aleshores quan les autoritats municipals de Figueres, la ciutat on va néixer l’any 1904, plantegen crear-li una sala monogràfica en el futur Museu Empordà. La resposta de l’artista és clara: crearà el seu propi museu a la seva ciutat natal.

Inspirat segurament per la dimensió escenogràfica i també per la seva predilecció pels espais en ruïnes ―sent una admiració especial pel Palau Reial de Milà, bombardejat durant la Segona Guerra Mundial―, Dalí es fixa en l’antic teatre municipal, edificat per l’arquitecte Josep Roca i Bros l’any 1850. Es tracta, alhora, d’un testimoni de l’arquitectura civil neoclàssica i d’un rar exemple de teatre a la italiana. Arrasat parcialment per un incendi al final de la Guerra Civil Espanyola, que el va reduir a la seva estructura perifèrica, l’artista escull aquest emplaçament com a seu del seu gran monument surrealista. Hi ha, però, altres factors, de caràcter emotiu, que ens permeten entendre millor aquesta tria. Es tracta del teatre de la seva ciutat natal, està situat al costat de l’església de Sant Pere, on va ser batejat, i és l’antiga seu de la Societat de Concerts, el lloc on va exposar per primera vegada la seva obra l’any 1919.

Dalí anuncia la creació del museu davant dels mitjans de comunicació l’any 1961. Dos anys més tard, la Direcció General de Belles Arts encarrega el projecte de restauració de l’edifici a l’arquitecte Joaquim de Ros i de Ramis, amb la col·laboració de l’arquitecte municipal Alexandre Bonaterra. Tot i que durant la dècada dels anys seixanta s’inicien alguns treballs, les obres es duen a terme principalment entre 1970 i 1974. En aquest període, Dalí manté una dedicació absoluta al projecte museogràfic, conceptualment i executivament, dissenyant i creant els espais i fins els detalls més petits. Dalí transforma cada espai de l’antic teatre municipal en una nova sala del museu a través d’una intervenció artística que preserva, preferentment, l’aura i l’arquitectura subsistent de l’antic teatre. A més de les obres que Dalí acabarà dipositant en aquest museu, les intervencions arquitectòniques i decoratives que planteja al pati, a l’escenari i en alguns dels passadissos dels tres pisos en són algunes de les aportacions més destacades i, alhora, un compendi de referències universals a la història de l’art.

L’any 1970 Dalí presenta el projecte museogràfic al Museu Gustave Moreau de París. En aquesta ocasió també mostra les primeres obres que es podran veure al museu: el teló de fons del ballet Laberinth, que instal·larà sobre l’escenari, i el plafó principal per decorar el sostre del Palau del Vent, que ja ha començat a pintar al seu taller de Portlligat. L’any 1972 té lloc la instal·lació d’un dels elements més emblemàtics: l’estructura reticular transparent en forma de cúpula geodèsica que corona l’escenari. Dalí s’havia fixat en les innovadores estructures geodèsiques de l’arquitecte nord-americà Buckminster Fuller, si bé és l’arquitecte espanyol Emilio Pérez Piñero, establert a Calasparra, qui acaba construint la cúpula, que s’ha convertit en un símbol d’aquest museu i també de la ciutat de Figueres.

Tot i que l’any 1973 se’n fa una preinauguració, amb motiu de l’exposició de les joies dissenyades per Dalí de la Fundació Owen Cheatham, la inauguració oficial del Teatre-Museu Dalí té lloc el 28 de setembre de 1974. Tanmateix, Dalí continua treballant en el museu després d’aquesta data i fins a la seva mort. Durant el mes següent comença la instal·lació del Taxi plujós, que presideix l’antic pati de butaques i dona la benvinguda al visitant del museu. L’any 1975, Dalí i Antoni Pitxot creen conjuntament els «monstres grotescos» per als finestrals centrals del pati, una escultura arquitectònica extremament complexa creada a partir de branques, antigues gàrgoles de l’església de Sant Pere, cargols i pedres del cap de Creus. Aquest mateix any, s’instal·la el Monument a Francesc Pujols a l’exterior del museu, davant la façana principal. Aquest homenatge de Dalí a l’escriptor i filòsof català pare de la Hiparxiologia s’entén en el marc de l’amistat i profunda admiració que van tenir.

D’una altra banda, l’espai de l’antic teatre transformat per Dalí s’amplia amb les noves sales de la torre Galatea, antiga torre Gorgot, un edifici adjacent adquirit pel Patronat del Teatre-Museu Dalí l’any 1981. L’artista s’ocupa del disseny de la decoració de la façana exterior amb els icònics pans de tres crostons i els ous i maniquins que coronen la cornisa superior. En aquest espai, s’hi dipositen inicialment nombroses creacions del llegat de l’artista, les obres estereoscòpiques, les anamorfosis i també les noves adquisicions de la Fundació Gala-Salvador Dalí. Actualment, també funciona com a espai d’exposicions temporals. Una nova ampliació del museu es produeix l’any 2001 amb la inauguració de l’espai Dalí-Joies, adjacent a la torre Galatea. Aquí l’espectador té l’oportunitat de contemplar les trenta-set joies d’or i pedres precioses creades per Dalí de l’antiga col·lecció Owen Cheatham i els dibuixos preparatoris elaborats pel mateix artista.

Enlloc millor que en aquest museu es pot comprendre que Dalí va ser un artista total. Gràcies a la seva voluntat, el visitant té l’oportunitat de conèixer la seva trajectòria artística a través d’una àmplia selecció d’obres, tant des del punt de vista cronològic com des de la varietat de tipologies i tècniques que va fer servir en el procés de creació. D’una altra banda, aquesta col·lecció és la més completa i representativa de totes les arts en què Dalí es va expressar, i està integrada per pintures, escultures, objectes, joies, dibuixos, obra gràfica, instal·lacions ―la majoria efectuades ex professo per a aquest espai―, estereoscòpies i hologrames, entre d’altres. Sense oblidar algunes de les seves creacions literàries més destacades, com El mite tràgic de l’Àngelus de Millet o les seves Deu receptes d’immortalitat.

La major part d’aquestes obres són les que Dalí va crear o seleccionar expressament per a aquest museu, i només s’hi han anat afegint les noves adquisicions que la Fundació Gala-Salvador Dalí ha fet des de l’any 1991. L’artista completa la selecció d’obra pròpia amb referències o tributs als seus principals referents artístics, especialment Rafael, Vermeer i Velázquez, amb qui s’identifica i alhora transcendeix. Per això, aquest museu és també un gran tribut als grans mestres de la història de l’art que van inspirar Dalí. Així mateix, al costat de la seva obra l’artista també inclou obres d’altres contemporanis, des de la dels seus amics Evarist Vallès i Antoni Pitxot fins a la d’internacionals com Marcel Duchamp, John De Andrea, Ernst Fuchs o Wolf Vostell. Altrament, a la Sala d’Obres Mestres del tercer pis hi diposita algunes obres de la seva col·lecció particular, amb noms històrics i consolidats com el Greco, William-Adolphe Bouguereau, Jean-Louis-Ernest Meissonier, Gerrit Dou, Marià Fortuny o Modest Urgell.

« Vull que el meu museu sigui com un bloc únic, un laberint, un gran objecte surrealista. Serà un museu absolutament teatral. La gent que vingui a veure’l en sortirà amb la sensació d’haver tingut un somni teatral.» Segurament per això, el recorregut de les sales del Teatre-Museu Dalí no té un ordre preestablert. Dalí espera que el visitant adopti un rol actiu i que tingui així la possibilitat de fer un recorregut lliure per dur-ne a terme les seves pròpies lectures i dotar de significat cada obra d’art. Un experiència única i immersiva, un viatge a través de la ment de Dalí que ha de permetre entendre’n l’obra, els enigmes i la transcendència en la història de l’art universal.

Cada sala o espai és una entitat en si mateixa: el pati, l’escenari, la Sala del Tresor, la Sala de les Peixateries, el Palau del Vent… Això permet a l’espectador transitar des de les primeres experiències artístiques i el període de formació dels anys vint, vers alguna de les obres mestres del període surrealista i la mística nuclear, incidint en la seva passió per la ciència i les noves tecnologies, fins a les pintures de principis dels anys vuitanta, que seran les darreres creacions de Dalí.

Algunes de les obres més destacades són Autoretrat amb «L’Humanité» (1923), Port Alguer (1924), L’espectre del sex-appeal (1932), Bust de dona retrospectiu (1933), Retrat de Gala amb dues costelles de xai en equilibri sobre la seva espatlla (1933), Autoretrat tou amb bacó fregit (1941), Poesia d’Amèrica. Els atletes còsmics (1943), Galarina (1944-1945), La cistella de pa (1945), Leda atòmica (1949) i Galatea de les esferes (1952) o la Venus de Milo amb calaixos (1936/1964).

Seguint el camí que mena al cap de Creus des de Cadaqués s’obre la badia de Portlligat. Aquest entorn és ben conegut per l’artista, que cada estiu es trasllada amb la seva família de Figueres a la casa des Llaner. A Cadaqués, Dalí també hi té un dels seus primers tallers, a la planta superior d’una casa de pescadors. L’artista habita regularment aquests espais durant els períodes estivals, fins que el trencament de la relació amb el seu pare l’any 1929, arran de la seva relació amb Gala, el porta a buscar un nou lloc on establir-se amb ella.

El 20 d’agost de 1930 Dalí compra una petita barraca de pescadors propietat de Lídia Nogués, també coneguda com «la Ben Plantada», amb els diners que li avança el vescomte de Noailles per la pintura La vellesa de Guillem Tell. Aquesta primera barraca és un espai petit i auster de vint-i-dos metres quadrats, que no disposa de cap comoditat, ni tan sols d’instal·lació elèctrica. «Fou allí on vaig aprendre d’empobrir-me, de limitar i llimar el meu pensament perquè adquirís l’eficàcia d’una destral, on la sang tenia gust de sang i la mel tenia gust de mel. Una vida que era dura, sense metàfora ni vi, una vida amb la llum de l’eternitat», recorda Dalí.

A la planta baixa, s’hi projecta una cambra polivalent que serveix com a menjador, dormitori, taller i vestíbul, mentre que al pis superior es reserva per a un bany i una cuina. El mes de setembre de 1930, Dalí adquireix una segona barraca que es reformarà l’any 1932, juntament amb un petit annex, que correspon al repartidor actual. A partir del 1935, el constructor Emili Puignau es fa càrrec del projecte d’ampliació i es construeixen dos cossos nous: el primer taller ―actualment la Sala Groga― i el dormitori ―la Sala dels Ocells. Tanmateix, l’esclat de la Guerra Civil Espanyola provoca que Dalí i Gala s’allunyin de Portlligat; l’any 1940 s’instal·len de manera permanent als Estats Units, fins al 1948. Aquesta casa queda, llavors, inhabitada durant una llarga temporada, fins que el 1944 s’hi instal·la la família del pintor Josep Maria Prim.

Quan Dalí i Gala tornen dels Estats Units l’any 1948 inicien una nova i definitiva ampliació de la casa. En aquest moment s’adquireix la barraca Ca l’Arsenio, que es transforma en la biblioteca i en la sala d’estar, i també el terreny de l’oliverar. Un any després es compren tres noves barraques que es converteixen en el dormitori, la cuina i en algunes estances per al servei. Llavors també s’inicia la construcció del taller de l’artista al primer pis de la casa, que es conclou durant la primavera de 1950. S’hi accedeix a través d’una porta en forma de triangle isòsceles truncat, dissenyada expressament per Dalí. L’interior és un espai blanc completament diàfan, banyat per la llum que penetra per les dues finestres rectangulars, una amb vista directa a la badia de Portlligat i a sa Farnera, i l’altra amb vistes al paisatge del vessant nord. Aquest és el seu santuari creatiu, amarat per la llum i el paisatge del cap de Creus, l’entorn que resulta imprescindible per comprendre la seva creació. Aquí, Dalí hi pinta alguna de les seves obres més destacades, fent ús del cavallet i d’un bastidor mecànic que li permet subjectar i regular l’alçària de les teles de gran format. En aquest dispositiu pinta La batalla de Tetuan o L’apoteosi del dòlar cap al 1965, i també els panells que formen part del sostre del Palau del Vent, del Teatre-Museu Dalí de Figueres, vers el 1972.

L’espai de treball de Dalí s’amplia amb l’anomenada «habitació dels models» i amb un altell on també hi treballa de manera puntual. Entorn del 1954 es construeix el colomar, un espai situat a l’oliverar on sabem que l’artista va crear alguna de les seves escultures.

Dalí també trasllada ocasionalment el seu treball a l’aire lliure, en diferents espais exteriors de la casa. S’instal·la a la terrassa, a l’oliverar o al voral proper a la «Via Làctia», un empedrat blanc de calç realitzat l’any 1958 que dibuixa l’estela d’un camí paral·lel al mar. El pati i la muralla que el tanquen, amb la idea de convertir aquest espai en un recinte inaccessible, s’hi afegeixen cap al 1960. És evident, doncs, l’atracció que el pintor sent al llarg de tota la seva vida per l’entorn natural i per les formes orgàniques del cap de Creus. Gràcies a les imatges que ens recorden Dalí creant en aquests espais exteriors, assistim a una fusió completa de l’artista amb l’entorn més directe, que condiciona els fonaments de la seva creació.

Durant les dècades de 1960 i 1970 s’hi duen a terme altres intervencions. L’estiu de 1961 s’acaba la Sala Oval, un espai gairebé semiesfèric que s’inspira en un disseny que Dalí havia fet el 1957 per a una sala de festes a Acapulco. El 1963 es construeix el menjador d’estiu i el 1969 es comença a projectar la piscina, que s’acabarà l’estiu de 1971, si bé Dalí hi anirà treballant i canviant-ne determinats aspectes.

El resultat de totes aquestes reformes i ampliacions és una estructura laberíntica que es dispersa i es cargola en una successió d’espais encadenats per passos estrets, petits desnivells i recorreguts sense sortida. Les finestres de cada espai, de formes i proporcions diferents, persegueixen un objectiu comú: emmarcar el mateix paisatge exterior, fer que la referència constant de l’obra de Dalí, la badia de Portlligat, sigui accessible també des de l’interior de cada habitacle. Aquests espais, farcits d’infinitat d’objectes i records dels Dalí, estan decorats amb recursos que els fan especialment càlids: estores, calç, flors seques, entapissats vellutats, mobles antics, etc. Gala s’ocupa de la decoració i compra nombrosos mobles a diferents antiquaris d’Olot i la Bisbal.

A més de la seva casa i del seu espai de creació, Portlligat també es converteix en un espai d’activitat social molt peculiar, especialment per a Dalí. En moltes ocasions esdevé fins i tot un estudi fotogràfic o un plató televisiu en què fotògrafs, periodistes, mitjans de comunicació i altres persones interessades d’arreu tenen l’oportunitat de descobrir l’artista i el personatge, dues dimensions indissociables que formen part per voluntat expressa de Dalí del seu propi procés creatiu i artístic. Gala l’acompanya en moltes d’aquestes ocasions, si bé manté un perfil més discret, ja que no és gaire procliu a mostrar-se o fer declaracions en públic. D’altra banda, a partir de principis dels anys setanta Gala es replega preferentment en el seu espai propi del castell de Púbol, que Dalí li ofereix com a obsequi i símbol de l’amor cortès.

L’època de màxima esplendor d’aquesta activitat social a Portlligat se situa entre 1972 i 1974. D’alguna manera, la vida pública de Portlligat es converteix en un espai de reunió i creació amb altres artistes contemporanis i que potser emula, d’una manera més o menys directa, The Factory d’Andy Warhol als Estats Units.  

Després de la mort de Gala l’any 1982, Dalí abandona Portlligat i es trasllada al castell de Púbol, l’espai postrem on pinta els seus darrers olis. Des del 4 d’agost de 2009 es pot visitar un altre espai situat a la zona de l’oliverar. L’artista utilitzava aquesta construcció circular com a taller addicional, especialment per efectuar-hi escultures i també performances. Les claraboies de vidre li permetien a Dalí pintar-ne els peus; en són un exemple els que apareixen al Palau del Vent (la Sala Noble del Teatre-Museu de Figueres). A la part exterior de la torreta, va encastar-hi uns recipients de terrissa amb forats per tal que xiulessin quan bufava la tramuntana. A l’interior, s’hi pot apreciar un piano que Dalí havia utilitzat en algunes accions artístiques, i s’hi han instal·lat dos projectors que mostren simultàniament audiovisuals de l’artista: reportatges dels anys seixanta i setanta amb Dalí i la casa de Portlligat com a protagonistes.

Des del primer moment, tant Gala com Salvador Dalí queden captivats per l’aspecte misteriós i romàntic del conjunt arquitectònic, que troben en estat ruïnós. Junts n’imaginen els espais interiors i exteriors i donen les instruccions per a la seva restauració al mestre d’obres i amic Emili Puignau. El mateix artista, per indicació de Gala, s’encarrega personalment de la decoració: en dissenya alguns elements i crea falses arquitectures pictòriques en els murs i els sostres. Tot al castell celebra el culte a Gala, protagonista indiscutible d’aquest espai del triangle dalinià amb personalitat pròpia.

L’any 1969, Dalí compra el conjunt arquitectònic conegut com el castell de Púbol, de manera que complia una promesa que li va fer a Gala durant els anys trenta. L’edificació medieval entusiasma la seva destinatària, que es delecta especialment amb el jardí i les flors, sobretot les roses, que li recorden el jardí de Crimea on havia passat algunes vacances d’estiu durant la seva infantesa. El recinte, però, es troba en un estat molt deteriorat, amb sostres caiguts, esquerdes importants i un jardí en estat semisalvatge. Tot això li atorga un aspecte romàntic que els Dalí intenten mantenir en el procés de rehabilitació de l’espai.

Gala i Dalí, amb l’ajuda tècnica d’Emili Puignau, opten per consolidar les estructures de l’edifici, sense amagar les cicatrius provocades pel pas del temps i que són, a més, objecte de fascinació per part de la parella. El mateix Puignau recull el testimoni entusiasta de Dalí al respecte: «He vist a la façana quelcom sublim: no solament està esquerdada, sinó que forma una rebava a l’esquerda que dona la impressió que aquí hi ha hagut un cataclisme, un terratrèmol; que una part va aguantar ferma i l’altra es va separar i desplomar. Per tant, això no s’ha de tocar, s’ha de deixar com està.»

També Gala es mostra il·lusionada i molt interessada en el seguiment de les obres del castell. En una carta adreçada a Puignau li expressa la responsabilitat que tenen: «Com us en deveu haver adonat, Púbol és el meu “cavall de batalla”; el nostre, millor dit. Estic fascinada per les possibilitats que aquesta casa en runes pot donar, també en pot sortir un monstre. Fins ara, treballant plegats, sempre hem triomfat, a Portlligat. Aquesta petita casa s’ha fet famosa, es veu reproduïda pertot arreu, encara ara. Per tant, tenim una gran responsabilitat d’un nou i grandiós èxit, vós i jo.» La seva implicació en el projecte de Púbol és absoluta, ja que en supervisa i gestiona tot el procés de rehabilitació i n’impulsa la decoració interior. Per a aquesta última, fa una sèrie d’encàrrecs a Dalí, que, gràcies a la seva versatilitat artística, atorga una nova lectura dels espais interiors.

Són molts els dibuixos conservats als fons de la Fundació Gala-Salvador Dalí que testimonien el procés de creació dels diferents espais i elements creats expressament per al castell, com ara els dissenys per a les xemeneies o per a la taula claraboia. L’artista concep, també, per indicació de Gala: «1. Un sostre de quinze metres que representi, en el cel mediterrani, un forat nocturn d’on cauran objectes surrealistes. 2. Cadires que no toquin a terra. 3. Sis elefants amb potes de cigonya brolladors que portin a la piscina dels vint-i-set caps de Richard Wagner de ceràmica. 4. Paravents pintats amb la tècnica de la il·lusió òptica que representin radiadors de calefacció per amagar-los. 5. Aixetes i dutxes d’or massís destinades a la cambra de bany.»

Pel que fa a l’interior, el resultat és un lloc tancat, misteriós, privat i sobri, amb espais de gran bellesa, com ara l’antiga cuina convertida en cambra de bany, l’escenogràfica Sala dels Escuts o la majestuosa Sala del Piano. Amb relació a l’exterior del castell, el vell jardí a la francesa va ser italianitzat i exalçat amb intervencions dalinianes. Entre les més sorprenents, destaquen els elefants brollador, que semblen avançar en direcció al castell, i la font d’aires classicitzants, amb un sortidor en forma de cap de rap que remet als famosos monstres dels jardins de Bomarzo, a Roma, que tant entusiasmaven Dalí. Altres elements com ara la glorieta o els bancs amb respatller en forma de flor de lis reforcen l’ambient romàntic d’aquest indret propici, com havia dit Gala, «per tenir-hi un col·loqui sentimental».

Després de la seva mort, el 1982, el que havia estat l’espai més preuat per a Gala en els darrers anys de la seva vida es va convertir en el lloc del seu descans etern, atès que va ser enterrada a la cripta, situada a l’antic delme del castell. Dalí, decidit a no separar-se d’ella, situa aleshores la seva residència a Púbol. Allà es refà de la seva pèrdua i estableix el que serà el seu darrer taller. Durant aquells anys l’habitació blava de Gala passa a ser la seva cambra i les golfes de la casa es fan servir com a magatzem per a les obres que Dalí tenia dipositades a Nova York i París. L’any 1984 però, a causa d’un incendi fortuït, l’artista va haver de ser hospitalitzat i ja no va tornar mai més a Púbol.

El 1996 s’obre al públic el castell de Púbol. L’espai disposa d’una sala d’exposicions temporals que exploren principalment la figura de Gala i la seva col·lecció de moda, que abraça dissenyadors de prestigi internacional i peces de gran valor patrimonial.