Antoni Pitxot, el gran amic i col·laborador de Salvador Dalí

Tot i néixer a Figueres, Antoni Pitxot passa la seva adolescència a Sant Sebastià, on viu entre 1946 i 1964. Allà té com a professor de dibuix Juan Núñez, el mateix mestre que havia ensenyat a dibuixar a Dalí. L’any 1955 participa en una primera exposició col·lectiva a Sant Sebastià i durant aquests anys es dona a conèixer en altres ciutats com Barcelona, Madrid, Bilbao i Lisboa. La seva obra llavors és de caràcter realista, influïda per l’expressionisme.

L’any 1964 s’instal·la a Cadaqués i la seva producció experimenta un gir radical. Fascinat pel paisatge mineral de l’indret, dirigeix l’atenció a les pedres del seu entorn. Aquests elements naturals es converteixen en els veritables protagonistes de la seva creació, on adquireixen formes anamòrfiques, antropomòrfiques i al·legòriques. Una aproximació que connecta amb una tradició artística occidental que va del manierisme italià al surrealisme.

Durant aquest període, també es reforcen els vincles familiars i personals amb Salvador Dalí, que acaben culminant en una profunda amistat i col·laboració artística.

Cadaqués té un doble significat molt especial per a Antoni Pitxot: és el lloc de trobada i complicitat amb Salvador Dalí, a més de l’espai de soledat que li va permetre desenvolupar la seva creació i contemplar el paisatge mineral que es converteix en el protagonista de les seves obres. De fet, aquest paisatge es converteix gairebé en una obsessió, tal com reflecteixen algunes fonts de l’època: «Pitxot representa l’amor fanàtic, el fetitxisme de les roques del cap de Creus, que reprodueix amb una mena d’hiperrealisme i de fetitxisme total.»

Els seus autoretrats de principis dels anys setanta mostren perfectament aquesta fascinació per les pedres i l’entorn mineral dels paisatges d’aquest indret de la Costa Brava.

La complicitat entre Pitxot i Dalí transcendeix la pintura. Conversaven llargament sobre artistes com Watteau, Velázquez, Rembrandt i Gustave Moreau. Aquesta influència mútua es veu en projectes com l’exposició “La batalla de Constantí”, de 1985, inspirada en una conversa amb Dalí sobre les pedres de Sa Conca.

La idea de maniquí en la doble vessant de suport i d’icona té infinitat de connotacions, tant en el món dels surrealistes ―i en són un bon testimoni Salvador Dalí, Marcel Duchamp o Man Ray― com en tota la tradició de la història de l’art.

Els maniquins d’Antoni Pitxot, instal·lats i sostinguts d’una manera volgudament simple amb filferros o de vegades sense res que els subjecti, són la definició d’un acumulament antropomòrfic ancestral que, de manera efímera, apareix al seu taller per a la seva contemplació. No tenen cap consideració d’escultura ni d’obra definitiva, no són un cos inventat per a una objectualització en si mateixa, sinó que són part fonamental d’un procés; són un pas, l’esglaó cap a la representació que l’espectador percebrà a través de les diverses teles de l’artista. De fet, són obres que emanen poesia, una poesia, això sí, ancorada en la realitat i en la intemporalitat, ja que remeten tant a mites mil·lenaris com a creacions contemporànies.

El 1975, treballant conjuntament, creen els famosos «monstres grotescos» del pati interior del Teatre-Museu, inspirats en el manierisme italià. Aquestes escultures estan fetes amb una barreja d’elements naturals com pedres, troncs, cargols i esquelets.

Salvador Dalí, a la segona planta del seu museu, dedica a Pitxot una sala permanent amb una selecció de les seves obres principals.

Pitxot assumeix el càrrec de director del Teatre-Museu Dalí, i compagina aquesta tasca amb la seva pròpia carrera com a pintor. També és nomenat patró vitalici i vicepresident segon de la Fundació Gala-Salvador Dalí, i esdevé una figura clau en la preservació del llegat de Dalí. Durant aquest període rep diferents reconeixements i homenatges, com la Medalla d’Or al Mèrit de les Belles Arts, atorgada per Sa Majestat el rei Joan Carles l’any 2004.