Dalí, esdevenir clàssic! O ara o mai

Dalí i la tradició: la importància dels viatges a Itàlia

"Comenceu per dibuixar i pintar com els antics mestres, després ja podreu fer-ho segons el vostre criteri -sempre se us respectarà."^[1]

El novembre del 1925 Salvador Dalí presenta la seva primera exposició a les Galeries Dalmau de Barcelona. L'artista decideix tancar el catàleg amb una cita d'Élie Faure: "Un gran pintor només té dret a reprendre la tradició quan ha passat per la revolució, que és la recerca de la seva pròpia realitat."^[2] Sens dubte, les paraules de l'historiador de l'art i assagista francès ressonen en Dalí. El jove pintor, amb poc més de vint anys, busca el seu propi llenguatge movent-se entre els estils més diversos (impressionisme, cubisme, puntillisme, noucentisme, fauvisme, pintura metafísica italiana), i és conscient que el seu art haurà de viure una revolució per arribar a establir un diàleg directe amb la tradició.

En aquest moment inicial del seu desenvolupament personal i artístic, Dalí està atent a tot el que succeeix al seu voltant i a les influències que rep, sempre amb una mirada posada en el passat. El seu interès per la tradició és evident fins i tot en el seu aspecte físic. Això es percep ja als anys vint, quan Dalí comença a pintar els seus primers autoretrats. A Autoretrat amb coll rafaelesc^[3] c. 1921 [fig. 1] l'artista es retrata en primer pla, amb els cabells llargs i patilles. Les paraules de Dalí a propòsit del seu aspecte en aquell període denoten l'admiració per Rafael i els pintors renaixentistes: "M'havia deixat créixer els cabells i els duia llargs com els d'una nena, i, mirant-me al mirall, adoptava sovint els posats i l'aspecte melangiós de Rafael, al qual m'hauria agradat d'assemblar-me com més millor. També esperava amb impaciència que em creixés pèl a la cara per poder-me afaitar i portar unes patilles ben llargues. Desitjava donar-me com més aviat millor un «aspecte insòlit», compondre una obra mestra amb el meu cap [...]."^[4]

Dalí pren consciència molt aviat del seu potencial i té molt clares les seves metes. Està ansiós per acabar els seus estudis a Figueres i traslladar-se a Madrid per inscriure's en la Real Academia de Bellas Artes de San Fernando. El 1920, amb només setze anys, escriu en el seu diari sobre el camí que ha de recórrer per arribar a ser artista un cop haurà passat per l'Acadèmia: "Demprés guanyaré la pensió per anar quatre anys a Roma; i tornant de Roma seré un geni, i el món m'admirarà. Potser seré menyspreat i incomprès, però seré un geni, un gran geni, perquè n'estic cert."^[5] Com es veu, per convertir-se en un geni, Dalí considera un requisit indispensable romandre un temps a Itàlia, i així ho farà alguns anys després.

Durant la dècada dels trenta, quan Dalí és ja un artista reconegut entre les files del grup surrealista, sent un renovat interès pel classicisme i se li aviva el desig de visitar Itàlia. L'artista vol seguir els passos del seu mestre de dibuix a Figueres, el professor Juan Núñez, que havia guanyat un premi en gravat per estudiar a l'Acadèmia Espanyola de Roma. Desitja realitzar aquell viatge que al segle xviii tots els intel·lectuals i artistes havien d'emprendre com a part de la seva formació per educar el gust. En aquest sentit, el paper de Gala sembla fonamental, i així ho recull Dalí en la seva autobiografia, Vida secreta de Salvador Dalí: "Gala començava a despertar el meu interès en un viatge a Itàlia. L'arquitectura del Renaixement, Palladio i Bramante, m'impressionava cada vegada més, com l'astoradora i perfecta realització de l'esperit humà en el regne de l'estètica, i començava a sentir el desig d'anar a veure i tocar aquells fenòmens únics, aquells productes de materialitzada intel·ligència, que eren concrets, mesurables i supremament no necessaris. [...] D'un dia a l'altre, Gala feia reviure la meva fe en mi mateix."^[6] I com escriu unes pàgines abans: "La meva glòria surrealista no valia res. Havia d'incorporar el surrealisme en la tradició. La meva imaginació havia de tornar a ésser clàssica. Tenia davant meu una obra a complir, per a la qual no n'hi hauria prou amb la resta de la meva vida. Gala em va fer creure en aquesta missió. En lloc d'estancar-me en el miratge anecdòtic del meu èxit, havia de començar a lluitar per una cosa que era «important». Aquesta cosa important havia de fer «clàssica» l'experiència de la meva vida, dotar-la d'una forma, una cosmogonia, una síntesi, una arquitectura d'eternitat."^[7]

L'octubre del 1935, Dalí realitza per fi el seu primer viatge a Itàlia amb Gala i Edward James, mecenes, artista i poeta britànic. Surten de Barcelona amb destinació a Ravello, prop d'Amalfi, on Edward James havia llogat una casa coneguda com a Villa Cimbrone. Dalí, entusiasta, explica aquesta experiència al seu amic, el poeta, periodista i assagista català, J. V. Foix. En la correspondència relata el seu periple per Itàlia amb cotxe, mitjà de transport que els permet descobrir coses insospitades i tots els "racons surrealistes" i desconeguts pels turistes^[8]. [fig 2]

Des de llavors, Dalí i la seva dona no deixaran de tornar a Itàlia. En els anys successius viatjaran a Florència, Lucca, Roma, Sicília, Vicenza i Venècia.

Dalí, artista renaixentista

L'agost del 1940 Dalí i Gala arriben als Estats Units, on s'estaran vuit anys consecutius sense tornar a Europa. En aquesta primera etapa, s'instal·len a casa de Caresse Crosby^[9], a Hampton Manor (Virgínia), on Dalí realitza diverses obres que exposa l'abril del 1941 a la Julien Levy Gallery de Nova York. En el text contingut en el catàleg de la mostra, titulat El darrer escàndol de Salvador Dalí, l'artista fa una declaració d'intencions i desvela cap a on s'orienta el seu destí: "ESDEVENIR CLÀSSIC! [...] «O ara o mai.»"^[10]

Al cap de pocs anys, el creador, referint-se a la seva producció artística, tan prolífica des de la seva arribada als Estats Units, declara: "Amèrica tan sols ha desenvolupat, fins al punt del paroxisme, un dels «secrets» més característics i gairebé monstruosos de la meva personalitat: la meva capacitat de treball."^[11] A aquesta qualitat se suma, a més, la conversió de Dalí en artista total, que és completa en aquest moment. Estem davant d'un creador que no vol limitar-se a un únic mitjà d'expressió, el de la pintura, exactament com els artistes renaixentistes. La seva activitat es diversifica: Dalí és pintor, il·lustrador, escriptor, escenògraf, guionista, creador de joies... I, en tot el que fa, no deixa mai de ser Dalí.

Dalí esdevé un personatge que adora mostrar-se en públic i ser el centre d'atenció. Li encanta estar envoltat de personalitats i tenir una vida social molt activa, però no oblidem que hi ha un altre Dalí, l'aspiració del qual és arribar a ser com els artistes renaixentistes que tant admira. El pintor és conscient de la importància d'un treball continu, metòdic, solitari: "Jo no vaig a dormir fins molt tard. No em prenc gaire seriosament l'artista que diu contínuament que ha de sentir-se «inspirat». Cal treballar, treballar i treballar. Els pintors del Renaixement treballaven moltíssim. Només puc treballar quan la meva vida és metòdica. La màxima inspiració és el màxim mètode."^[12] En aquest sentit, s'ha de tenir en compte que per a Dalí el Renaixement és "aquell moment en què es va arribar a l'apogeu dels mitjans d'expressió"^[13], i aquesta idea es reflecteix també en la voluntat de l'artista de recuperar aquella tradició renaixentista d'escriure tractats tècnics sobre pintura.

Per a la realització del seu llibre 50 secrets màgics per pintar^[14] (1948) [fig. 3], Dalí s'inspira, entre d'altres, en Il libro dell'arte de Cennino Cennini, un dels tractats de pintura més importants de l'art italià. Aquest llibre conté informacions sobre els pigments, els pinzells, les tècniques de pintura i del fresc, i alhora dona consells i suggereix trucs de l'ofici. Dalí aplica el mateix plantejament al seu manual: "És un llibre tècnic i al mateix temps filosòfic. Hi analitzo i resumeixo totes les meves idees, teories, principis i comentaris sobre l'art pictòric."^[15] És un tractat de pintura "per als professionals, purament pedagògic."^[16]

En aquest tractat Dalí introdueix una taula comparativa en què puntua pintors moderns i del passat basant-se en diferents aspectes com la tècnica, la inspiració, el color, el tema, el geni, la composició, l'originalitat, el misteri i l'autenticitat. Com no podia ser d'una altra manera, Rafael rep una de les puntuacions més altes. [fig. 4]

Dalí-Rafael, un somieig prolongat

"Si giro la vista enrere, els éssers com Rafael em semblen déus veritables."^[17]

La passió per Rafael neix molt aviat en el jove Dalí. La seva germana Anna Maria explica que quedava "materialment extasiat"^[18] davant de les obres de l'artista renaixentista. Els seus amplis coneixements sobre el pintor italià i la seva actitud irreverent durant un examen de la Real Academia de Bellas Artes de Madrid són motiu, segons Dalí, de la seva expulsió definitiva de l'escola el 1926. El jove Dalí s'atreveix a dir davant el tribunal que no pot ser examinat perquè ell sap molt més sobre Rafael que els tres professors junts^[19].

Si per a Dalí la tècnica assoleix el seu màxim nivell d'experiència i perfecció en el Renaixement^[20], llavors és evident que ell ha de dirigir la seva mirada cap a Rafael, a qui atribueix qualitats divines. Dalí sent la necessitat d'interrogar Rafael i girar "amb fervor la meva mirada cap a l'Olimp."^[21] Ja el 1941, en el catàleg de l'exposició de la Julien Levy Gallery, l'artista declara que els seus últims quadres "semblen pintats sota la mirada complaent de Rafael"^[22], alguns anys més tard Dalí afirmarà que el seu desig és recrear a Rafael "perquè la bellesa és una i indivisible."^[23]

Són nombroses les pintures de Dalí que s'inspiren en l'obra del pintor renaixentista^[24]. Li interessa la temàtica de les peces però, per damunt de tot, la tècnica del dibuix, que vol perfeccionar redescobrint la tradició dels antics mestres: "aquella tècnica, tan completa, que els permetia de fer servir, en espais ultralimitats i contigus, la coexistència de varietats descriptives tan complexes [...]."^[25]

La fascinació de Dalí per Rafael era compartida també per Gala. De fet, ja als anys 30, és ella qui l'orienta cap al classicisme i Itàlia: "Ens consumíem d'admiració davant les reproduccions de Rafael. Allí es podia trobar tot -tot el que nosaltres, els surrealistes, hem inventat-; tot constituïa en Rafael només un fragment diminut del seu latent però conscient contingut de coses inesperades, ocultes i manifestes."^[26]

Dalí accedeix a les reproduccions d'obres de Rafael a través dels nombrosos llibres que té a la seva biblioteca i també a través de làmines soltes^[27]. A les fotografies que documenten diferents espais de treball, veiem làmines enganxades al cavallet o directament col·locades sobre la tela de les obres que pinta; també les trobem emmarcades, penjant de les parets de la seva biblioteca i dels seus estudis.

La Mare de Déu de la cadernera, la Madonna Sixtina o la Deposizione Borghese són les obres principals de Rafael que acompanyen l'artista al llarg de la seva vida i en diferents contextos com l'estudi de Monterey (Califòrnia) o el taller de Portlligat. [Fig. 5-6-7-8-9-10]

Pel que fa a les monografies de Rafael que formaven part de la biblioteca de Dalí, ara conservada en el Centre d'Estudis Dalinians, és molt interessant veure com l'artista hi interactuava. És com si Dalí volgués establir una relació directa amb les obres del mestre italià. Moltes vegades s'aprecia l'absència d'algunes pàgines que, probablement, van ser arrancades per l'artista. Altres vegades, el pintor realitza esbossos i dibuixos directament sobre les pàgines del llibre [fig. 11-12], i arriba a realitzar quadrícules sobre els detalls que li interessen més i que vol reproduir a escala més gran en les seves pintures. Un dels exemples més interessants per comprendre el procés de treball de l'artista és la pintura L'ascensió de santa Cecília^[28], que s'inspira en la Santa Caterina d'Alexandria^[29] de Rafael. L'artista col·loca la làmina de l'obra de Rafael prop de la seva i, al seu torn, realitza també quadrícules directament en l'obra de Rafael reproduïda en un llibre que recull les obres del pintor italià.

Hi ha altres pintures de Dalí que prenen com a referència obres de Rafael. En la seva Galarina (1945)^[30], inspirada en el Ritratto di giovane donna (La Fornarina), Dalí substitueix la model de Rafael per Gala, "perquè Gala és per a mi el que la Fornarina era per a Rafael."^[31] Així mateix, la Mare de Déu de la cadernera de Rafael és la base d'obres com Màxima velocitat de la Madonna de Rafael (c. 1954) i Madonna microfísica (c. 1954)^[32], mentre que la Madonna Sixtina és el referent de Dalí en diferents obres com L'orella antimatèria, Madonna còsmica i La Mare de Déu de Guadalupe, totes del 1958.^[33]

Rafael és un referent per a Dalí també en els anys posteriors. En la pintura A la recerca de la quarta dimensió^[34], del 1979, apareixen detalls d'obres de l'artista renaixentista, com les figures de L'escola d'Atenes i dibuixos de Rafael que Dalí pren dels seus llibres^[35].

Dalí es proposa, com el seu nom indica, "no menys que a salvar la pintura del buit de l'art modern"^[36], i ho fa girant la vista cap a creadors clàssics com Rafael. Segons Dalí, "als artistes moderns els causa horror la perfecció enlluernadora dels mestres del Renaixement"^[37]; ell, en canvi, es disposa a anar contra corrent i estableix un diàleg directe amb la tradició i la pintura de Rafael, sempre amb una absoluta llibertat creativa. Dalí vol ser clàssic i servint-se de la ironia i la provocació que el caracteritzen, afirma: "i ¿qui sap si algun dia no serè considerat sense voler-ho, el Rafael del meu període?"^[38]