Pintura

“Als sis anys, volia ser Napoleó…, i no ho vaig ser.
Als quinze anys volia ser el Dalí que he estat.
Als vint-i-cinc anys volia esdevenir el pintor més
sensacional del món, i ho vaig aconseguir.
Als trenta-cinc anys volia reafirmar la meva vida a través
de l’èxit, i ho vaig aconseguir.
Ara, als quaranta-cinc, vull pintar una obra mestra per
salvar l’Art Modern del caos i la mandra. Reeixiré!.“

Salvador Dalí

Aquest és un extracte de la dedicatòria amb la que Dalí rubrica els seus 50 secrets màgics per pintar un dels seus principals llibres, publicat l’any 1948 a la manera d’un tractat de pintura. És una declaració entenedora, que permet comprendre l’autoconsciència que l’artista té sobre la seva aportació a l’art i la pintura del segle XX. Si bé en aquest moment es reivindica com un pintor dins la línia de la tradició clàssica, la trajectòria del Dalí pintor comença molt abans.  

Les seves primeres pintures daten entre 1910 i 1914. Són paisatges de l’entorn més immediat de Figueres, la seva ciutat natal, que hauria començat a pintar amb només 6 anys. És molt probable que seu primer contacte amb el món de l’art i la pintura es produís a través de les monografies Gowan’s Art Books, en què es reprodueixen les obres dels grans mestres de la història de l’art. Vermeer, Ingres, De Hooch o Boucher són alguns dels volums que encara es conserven a la seva biblioteca personal. Un dels primers moviments pictòrics que més impacten el jove pintor és l’impressionisme, que coneix gràcies a l’obra de Ramon Pichot, artista i membre d’una família estretament relacionada amb els Dalí. La influència de l’impressionisme comença a ser evident a partir del 1916, i fins a principis dels anys 1920 es manifesta en natures mortes i en els paisatges i marines, principalment de Cadaqués.  

Dalí mostra al públic per primera vegada les seves pintures l’any 1919 a l’exposició celebrada a la Societat de Concerts del Teatre Municipal de Figueres, el futur Teatre-Museu Dalí. La crítica de l’època es fa ressò de la pintura de l’artista novell: “és una obra forta, de colors vius, de dibuix ampli, vibrant, de sentent intens, que sorprèn per la reducció dels valors a la seva més gran simplicitat”. Vers el 1920 comença a pintar els seus primers autoretrats. L’any 1922 ingressa a la Real Academia de Bellas Artes de San Fernando de Madrid on rep la seva formació especialitzada, després de les classes de dibuix del professor Juan Nuñez a Figueres. En aquesta etapa, Dalí admira i emula gairebé tots els “ismes” de la pintura de les avantguardes: el cubisme, el dadaisme, el fauvisme, el purisme, el vibracionisme, i també la pintura metafísica italiana. Sens dubte, un dels grans referents inicials és el cubisme i Pablo Picasso, que coneix personalment durant el seu primer viatge a París l’any 1926.  

Després d’aquesta etapa de formació, vers el 1927 comença a experimentar amb un llenguatge pictòric propi. És llavors quan anticipa la seva pròpia estètica surrealista, amb el desenvolupament d’una iconografia molt peculiar caracteritzada per cossos desmembrats i elements putrefactes, en pintures com Aparell i mà (P195) i La mel és més dolça que la sang (P194). Les bases teòriques d’aquesta pintura es troben al seu text “Sant Sebastià”. En aquest període, Dalí també incorpora la tècnica mixta en una sèrie d’olis que en un determinat moment del 1928 arriben a flirtejar amb l’abstracció.  

Una de les grans aportacions de Dalí a la història de la pintura és la seva obra emmarcada en el surrealisme. La seva entrada al grup dels surrealistes de París es produeix vers el 1929 i coincideix també amb el moment en què coneix a Gala a Cadaqués. Aquest és un veritable punt d’inflexió a partir del qual Dalí es dedica a desenvolupar el seu estil més personal i a elaborar el seu mètode paranoicocrític, que anticipa en els quatre assaigs publicats a La dona visible l’any 1930. Pintures com La memòria de la dona-infant de 1929 (P236), La persistència de la memòria del 1931 (P265) o L’espectre del sex-appeal de c. 1934 (P338) són algunes de les obres mestres d’aquest període. També destaquen les seves dobles imatges a través de les quals connecta amb les seves investigacions al voltant del conscient i l’inconscient, de la realitat i la imaginació. Vers el 1938, la paleta vibrant del surrealisme s’esllangueix i les seves pintures acullen uns paisatges inhòspits amb nous elements simbòlics que denoten una preocupació per la situació política i social europea. Pintures com Violetes imperials (P474) o Enigma sense fi (P464) són el testimoni de la inquietud i el desànim previ a la Segona Guerra Mundial.  

Amb l’esclat del conflicte mundial a Europa, Dalí i Gala marxen als Estats Units on arriben l’agost del 1940. A partir d’aquest moment, l’artista comença una nova etapa en la qual vol excel·lir i reivindicar-se preferentment com un artista clàssic. I ho fa, especialment, a través de la seva obra pictòrica. En el catàleg de l’exposició de la Julien Levy Gallery de Nova York celebrada el 1941 Dalí s’erigeix com abanderat del Renaixement i de la restitució de la proporció àuria. L’artista reconeix en més d’una ocasió com Gala té una influència definitiva en aquesta conversió. Aquest gir es va manifestant mica en mica a la seva pintura sense que es pugui arribar a certificar en cap moment però una renúncia explícita al surrealisme. En un primer moment, introdueix tímides evocacions de la cultura clàssica, com cavallers, centaures marsupials o arquitectures d’ordre clàssica. A partir del 1945, amb pintures com Galarina (P597) o La meva dona, nua, contemplant el seu propi cos convertint-se en escala, tres vèrtebres d’una columna, cel i arquitectura (P598), la seva pintura esdevé definitivament un clam a la tradició clàssica. Una transformació que culmina vers el 1948 amb la seva aclamada Leda atòmica (P642) i amb la publicació del seu tractat de pintura 50 secrets màgics per pintar. En aquestes pàgines reconeix que Vermeer, Rafael, Leonardo, Velázquez y Picasso són els pintors a qui més admira, i és la influència d’aquests de fet la que més fa notar en la seva obra. En un moment en què l’expressionisme abstracte acapara el protagonisme del panorama nord-americà i també europeu, Dalí vol esdevenir el Salvador de la pintura moderna, i per això reivindica la tradició clàssica i la pintura a l’oli en la línia dels germans Van Eyck i Vermeer. Durant aquest període, també es dedica a la pintura de retrats per a la societat nord-americana. 

Segur del seu triomf, Dalí encamina la seva pintura dels anys 50 sota l’estela del classicisme, la ciència i la física nuclear, inaugurant l’etapa mística nuclear. Al seu Manifest místic publicat l’any 1951 explica l’aparició de la temàtica religiosa en la seva obra, la seva mirada renovada cap al Renaixement italià i el seu desig d’esdevenir clàssic a través de la incorporació dels coneixements científics de l’època. De manera progressiva, va incorporant elements religiosos, com la Mare de Déu i el Nen Jesús o la crucifixió a obres mestres com La Madona de Portlligat (primera versió) de 1949 (P643) i El Crist de 1951 (P667). El seu interès per l’estructura dels àtoms, la desintegració i la discontinuïtat de la matèria acaba excel·lint de manera especialment notable en obres com Gala Placídia  (P672) del 1952.  

En la pintura dels anys 60 i 70 s’hi identifica una amalgama d’influències i inquietuds molt diverses. La recuperació d’aportacions clau al surrealisme es manifesta en el protagonisme de les dobles imatges a Doble imatge amb cavall, números i claus vers el 1960 (P763) i El torero al·lucinogen de 1970 (P822). L’influx d’alguns moviments de l’art americà, com el Pop Art,  el seu compromís amb la ciència, sobretot amb tot allò relacionat amb l’estructura de l’ADN, i els fenòmens òptics relacionat amb la tercera dimensió. Dalí relaciona aquesta recerca amb la immortalitat, amb el seu desig de transcendència. Els estudis sobre l’estereoscòpia, visió en relleu gràcies a un aparell que per mitjà de dues imatges planes d’un mateix objecte, preses des de punts de vista separats, produeix la sensació de relleu) o l’anàglif (sistema que consisteix en la superposició de dues imatges de colors complementaris) generen una sèrie de pintures com ara els parells estereoscòpics Dalí d’esquena pintant Gala vista d’esquena eternitzada per sis còrnies virtuals provisionalment reflectides a sis miralls vertaders. Obra estereoscòpica, 1972-73 (P853) o El peu de Gala. Obra estereoscòpica, c. 1974 (P1104) i Sense títol. Pietat. Obra per a ser vista amb anàglifs, 1975-76 (P1041).  

Dalí deixa de pintar l’any 1983. A principis dels anys 80 les seves darreres obres evoquen, per una banda, alguns dels pintors a qui sempre ha admirat, especialment Miquel Àngel i Velázquez. Algunes obres pintades vers el 1982 com Sense títol. Giuliano de Mèdici segons el sepulcre de Giuliano de Mèdici de Miquel Àngel (P980) o Sense títol. Segons “La infanta Margarida d’Àustria” de Velázquez al pati d’El Escorial (P954) són alguns dels testimonis principals. Per a l’altra, sense abandonar la seva curiositat científica, les teories del matemàtic René Thom s’integren en la seva pintura, com per exemple El rapte topològic d’Europa. Homenatge a René Thom (P1009) o Sense títol. Cua d’oreneta i violoncels. Sèrie de les catàstrofes (P1013), ambdues obres pintades el 1983.  En aquesta darrera etapa, Dalí reprèn les seves fonts de referència sense deixar de fer al·lusió en cap moment a Gala, que mor el juny de 1982.