El Teatre-Museu Dalí resignifica 11 obres de la col·lecció per explicar com l’artista explora i representa la realitat. Vegeu aquest breu vídeo de presentació.
El Teatre-Museu Dalí de Figueres recupera onze obres de la seva col·lecció permanent i les presenta contextualitzades en la dècada dels setanta, un període en què l’artista treballa intensament en la creació del futur Teatre-Museu. Es tracta d’una etapa marcada per la investigació i l’experimentació envers diversos recursos òptics, amb l’objectiu d’explorar noves maneres d’entendre i representar la realitat.
Les onze peces que reflecteixen aquesta inquietud científica i creativa inclouen vuit pintures —dues d’elles estereoscòpiques (pintures dobles)—, un dibuix, una anamorfosi, la gravació d’un holograma i sis fotografies. A partir de dimarts 24 de març i durant un mínim de dos anys, es podran veure a la Sala de les Lògies, l’espai on fins ara s’havia exposat La Madona de Portlligat.
L’obra de Salvador Dalí es caracteritza, ja des dels anys vint, per la presència d’imatges enigmàtiques que alteren la percepció de la realitat i desperten significats ocults a l’espectador. La dècada dels seixanta resulta especialment prolífica en experiments amb il·lusions òptiques, una recerca que no es presenta de manera puntual, sinó que esdevé una constant en la seva obra.
Amb la finalitat de provocar aquesta percepció singular del món sensible, Dalí combina i adapta la seva tècnica pictòrica als avenços científics i tecnològics més rellevants del seu temps. A través de diversos mètodes i sistemes —com la doble imatge, l’estereoscòpia, l’holografia, representa simultàniament la realitat externa i la interna, que poden coincidir o no amb qui l’observa, però que desencadenen un conjunt d’associacions psíquiques capaces de submergir-lo plenament en el discurs artístic del pintor.
ESTEREOSCÒPIA
L’estereoscòpia, present des dels inicis de la fotografia, es basa en la presentació simultània de dues imatges quasi simètriques però no idèntiques. L’observació mitjançant un sistema de miralls permet al cervell fusionar-les i generar una imatge única amb sensació de relleu. La correcta percepció requereix una posició d’observació precisa, amb la mirada situada al punt equidistant dels dos miralls.
ANÀGLIF
L’anàglif consisteix en la superposició de dues imatges en colors complementaris —habitualment vermell i blau-verd— desplaçades uns mil·límetres l’una de l’altra. En ser observades amb ulleres dotades de filtres dels mateixos colors, cada ull percep únicament una de les imatges. La seva superposició produeix una sensació de profunditat. Dalí adapta aquest principi a la pintura, integrant en una sola superfície les dues informacions visuals que generarien l’efecte tridimensional.
HOLOGRAFIA
L’holografia permet enregistrar i visualitzar hologrames, imatges que conserven la informació de profunditat de l’objecte. Un holograma es crea mitjançant la interferència de dos feixos de llum molt sincronitzats, i quan s’il·lumina adequadament, mostra una imatge virtual en tres dimensions. Dalí explora aquesta tècnica per portar la representació tridimensional més enllà de la pintura tradicional.
“Abans jo pintava la fantasia de la realitat. Avui, pinto la realitat de la fantasia...”
DOBLE IMATGE, ANAMORFOSI I TRANSFORMACIONS
La seva passió pels efectes relacionats amb la visió es tradueix especialment en el seu interès per la doble imatge que sistematitza durant els anys trenta a través del mètode paranoicocrític d’interpretació de la realitat, un mètode que perdura al llarg de tota la seva trajectòria. És el primer pintor del segle XX que treballa insistentment en la recreació de la doble imatge de manera concreta, és a dir, en l’obtenció d’una imatge que, sense alterar cap dels elements que la conformen, per un simple estímul de la nostra voluntat, apareix un altre subjecte completament diferent del primer representat per l’artista.
Dalí experimenta també amb les anamorfosis, imatges deliberadament distorsionades que només recuperen la seva forma recognoscible quan s’observen des d’un punt de vista concret o amb l’ajuda d’un dispositiu reflectant.
Entre la doble imatge i l’anamorfosi, se situen les transformacions, en les quals l’artista parteix d’una representació identificable i aparentment intacta, on incorpora elements que modifiquen el significat i introdueixen una o diverses capes interpretatives.