Glossari

Substància col·loidal que permet la cohesió i dona viscositat als pigments utilitzats en tintes i pintures.

Ref.: BÉGUIN (1998: 181), CLARKE (2001: 30).

Tècnica de gravat al buit d’incisió indirecta realitzada amb un mordent −àcid nítric o clorur fèrric− que ataca la marca deixada pel traç del burí en una planxa d’acer o de coure prèviament protegida amb una capa de vernís. El líquid corrosiu actua en les incisions exposades de la planxa, facilitant-ne el posterior entintat.

2. Planxa gravada amb aquest procediment.

3. Estampa o làmina obtingudes mitjançant aquest procediment.

Ref.: BÉGUIN (1998: 113), BLAS, CIRUELOS, BARRENA (1996: 80), BRUNNER (1975: 115), CLARKE (2001: 91), GOLDMAN (1981: 4), HIND (1952: 33), RIAT (1983: 189), SOUSA (2004: 37, 465), VIVES (2000: 177), NADEAU (1997: 103).

Tècnica de gravat al buit d’incisió indirecta i tipus de gravat a l’aiguafort que permet obtenir diverses tonalitats que poden servir per imitar l’aparença d’una aquarel·la. S’utilitza gairebé sempre en combinació amb l’aiguafort. L’element principal del procés consisteix en la protecció parcial de la planxa amb un vernís de resina en pols que s’espolsa sobre la superfície de la planxa de coure. A continuació, la planxa se sotmet a un escalfament uniforme i es procedeix a aplicar el mordent (àcid). Com que la resina és impermeable a l’àcid, només es graven les parts exposades entre gra i gra, que contenen prou tinta i que, en imprimir, donen l’efecte d’una aiguada.

Ref.: BÉGUIN (1998: 27), BLAS, CIRUELOS, BARRENA (1996: 82), BRUNNER (1975: 143), CLARKE (2001: 13), FOUCHÉ, PÉCHOIN, SCHUWER (2002: 123), GOLDMAN (1981: 1), HIND (1952: 49), NADEAU (1997: 34), RIAT (1983: 193), RUBIO (1979: 287), SOUSA (2004: 38, 465), VIVES (2000: 178).

Pintura a l’aigua de gran lluminositat que es caracteritza per la transparència dels colors, essent el blanc del paper el to més clar.

Ref.: BLAS, CIRUELOS, BARRENA (1996: 20), CLARKE (2001: 256).

En general, tots els modes d’expressió o de representació original d’elements visuals sobre un suport opac o transparent responen a la denominació genèrica d’«art gràfica».

Tanmateix, aquesta denominació se sol referir a les obres que procedeixen de la reproducció d’elements visuals mitjançant processos artesanals o industrials de les diverses especialitats, tècniques i procediments que intervenen en la realització de l’obra impresa, la qual es distingeix per la seva multiplicitat en l’obtenció d’imatges exactament repetibles.

Ref.: BLAS, CIRUELOS, BARRENA (1996: 85), CLARKE (2001: 113), DREYFUS, RICHAUDEAU (1990: 29), FOUCHÉ, PÉCHOIN, SCHUWER (2011: 158), SOUSA (2004: 65).

Llimat oblic, al biaix, dels caires rectes de la planxa de metall (generalment de coure) previ a l’estampació. Es fa per evitar que es talli el paper en el moment de rebre la pressió de la premsa.

Ref.: BÉGUIN (1998: 43), CLARKE (2001: 28), FOUCHÉ, PÉCHOIN, SCHUWER (2002: 338), RUBIO (1979: 287), VIVES (2015: 300).

Eina d’acer punxeguda utilitzada en el gravat que, a diferència del procediment de punta seca, incideix directament sobre la matriu de metall sense deixar rebaves. Els gravats al burí es distingeixen per la nitidesa del traç.

Ref.: BÉGUIN (1998: 62), BLAS, CIRUELOS, BARRENA (1996: 89), BRUNNER (1975: 81), CLARKE (2001: 113), FOUCHÉ, PÉCHOIN, SCHUWER (2002: 401-406), HIND (1952: 21), NADEAU (1997: 153), VIVES (2000: 180), VIVES (2015: 72, 301).

Procediment de reproducció d’un dibuix mitjançant un procés de traspàs (full de paper transparent, paper carbó o similar) que permet copiar les línies rellevants de l’original que es vol calcar.

Ref.: BÉGUIN (1998: 77), BLAS, CIRUELOS, BARRENA (1996: 24, 91), FOUCHÉ, PÉCHOIN, SCHUWER (2002: 429), VIVES (2015: 301).

Terme genèric referent a l’art de gravar en làmines metàl·liques que inclou tots els gravats realitzats en planxes de metall i estampats mitjançant un tòrcul o premsa calcogràfica. Inclou tant els processos directes (burí, punta seca) com els indirectes (aiguafort, aiguatinta, etc.). Vegeu també TALLA DOLÇA.

En sentit museístic, es tracta del lloc on es conserven els elements d’impressió. Per exemple: la Calcografia Nacional d’Espanya.

Ref.: BÉGUIN (1998: 82), BLAS, CIRUELOS, BARRENA (1996: 92), CLARKE (2001: 126), FOUCHÉ, PÉCHOIN, SCHUWER (2002: 499), GOLDMAN (1981: 5), HIND (1952: 7), NADEAU (1997: 62), RIAT (1983: 304), RUBIO (1979: 288), SOUSA (2004: 137), VIVES (2000: 181), VIVES (2015: 301).

Tècnica que utilitza dos suports de paper per rebre la impressió de l’estampa: un paper molt fi (antigament importat de la Xina) en combinació amb un paper d’impremta de mida més gran i més gruixut. Aquests papers es col·loquen damunt de la planxa entintada i s’imprimeixen alhora. La pressió de la premsa aconsegueix la unió dels papers, amb el full més fi a sobre. Aporta un fons de gran delicadesa que realça la imatge impresa.

Ref.: BÉGUIN (1998: 87), MoMA | Glossary of Art Terms.

Terme general que indica l’element a imprimir, ja sigui una planxa de metall o d’un altre material, format per un únic compost.

En fotografia: els clixés fotogràfics de reproducció poden ser positius o negatius, de traç o tramat, i estan destinats a la preparació del clixé definitiu d’impressió per a tipografia i òfset.

En tipografia: els clixés són els blocs que duen −en relleu i a l’inrevés− els elements de la imatge a imprimir. Es divideixen en clixés de línia, traç o ploma i clixés de trama o directes.

En òfset, els clixés són les planxes impressores que solen ser de zinc o d’alumini.

Ref.: BÉGUIN (1998: 89), DREYFUS, RICHAUDEAU (1990: 105-106), FOUCHÉ, PÉCHOIN, SCHUWER (2002: 542), RUBIO (1979: 288).

Tècnica pictòrica mitjançant la qual es combinen un o diversos elements per crear una obra plàstica.

Ref.: CLARKE (2001: 61), FOUCHÉ, PÉCHOIN, SCHUWER (2002: 564).

Full imprès al final del llibre on s’indica el nom de l’impressor i els altres tallers, la data d’impressió i altres detalls referents a la impressió de l’edició.

Ref.: DREYFUS, RICHAUDEAU (1990: 108), FOUCHÉ, PÉCHOIN, SCHUWER (2002: 17, 577), SOUSA (2004: 198).

Document en què s’estableix el compromís entre l’artista i l’editor per a la realització de l’edició d’una obra, així com els detalls d’aquesta (nombre d’exemplars, material, mides, etc.).

Ref.: SOUSA (2004: 231), FOUCHÉ, PÉCHOIN, SCHUWER (2002: 630), FGSD: Tesaurus | Fundació Gala – Salvador Dalí.

Vegeu PETJADA.

Conjunt de múltiples exemplars d’una obra que es publiquen tots junts de manera que formen part d’una mateixa edició.

Ref.: Getty Art & Architecture Thesaurus, «Edition».

Edició d’un número concret d’exemplars, la quantitat dels quals ha estat prèviament determinada per l’artista i el seu editor, i no es pot incrementar posteriorment.

Ref.: CLARKE (2001: 140), GOLDMAN (1981: 6), SOUSA (2004: 340), FGSD: Fundació Gala – Salvador Dalí.

Persona física o jurídica que realitza juntament amb l’artista l’edició d’una obra publicada mitjançant la impremta i s’encarrega del procés de producció, així com de la seva distribució posterior.

Ref.: BLAS, CIRUELOS, BARRENA (1996: 98), FOUCHÉ, PÉCHOIN, SCHUWER (2005: 30), SOUSA (2004: 342), VIVES (2015: 304), FGSD: Tesaurus | Fundació Gala – Salvador Dalí.

Consten de les representacions gràfiques del conjunt que poden considerar-se de manera individual. Inclouen les vinyetes o altres elements il·lustrats que poden aparèixer en les pàgines tipogràfiques de l’obra.

Ref.: SOUSA (2004: 352).

Acció de posar tinta. En calcografia, la tinta s’aplica amb una monyeca sobre la superfície de la matriu de manera que penetri en els solcs. A continuació, se’n neteja l’excés amb tarlatana de manera que la tinta quedi dipositada únicament en les incisions.

L’entintat à la poupée fa referència a l’aplicació de tinta de diferents colors en una mateixa matriu, cosa que permet procedir a una única estampació. Vegeu POUPÉE, À LA.

Ref.: SOUSA (2004: 372), VIVES (2000: 184).

Imatge obtinguda per impressió d’una planxa gravada.

Obra traslladada al paper o a un altre material mitjançant un sistema d’impressió.

2. Obra d’art impresa realitzada per l’artista o sota la seva direcció.

3. Imprès a part del text, en un full de paper independent.

Ref.: BÉGUIN (1998: 12), BLAS, CIRUELOS, BARRENA (1996: 101), CLARKE (2001: 199), DREYFUS, RICHAUDEAU (1990: 199), FOUCHÉ, PÉCHOIN, SCHUWER (2005: 122), MALENFANT, STE-MARIE (2000: 32), SOUSA (2004: 397), VIVES (2000: 185), VIVES (2015: 305).

Acció i efecte d’imprimir o d’estampar.

Ref.: BÉGUIN (1998: 135), SOUSA (2004: 397), BLAS, CIRUELOS, BARRENA (1996: 102).

Durant el procés d’elaboració d’una estampa se solen imprimir diverses proves per observar el progrés del treball. Cada estat fa referència a una impressió que mostra el treball addicional sobre la planxa, sigui o no executada per l’artista.

Ref.: BÉGUIN (1998: 136), FOUCHÉ, PÉCHOIN, SCHUWER (2005: 133), GOLDMAN (1981: 13), VIVES (2015: 305).

Tècnica molt especialitzada utilitzada per acolorir estampes de manera individual mitjançant una làmina de cartró o de metall retallada en forma de plantilla que actua com a reserva.

Ref.: BÉGUIN (1998: 279), BRUNNER (1975: 365), BLAS, CIRUELOS, BARRENA (1996: 107), CLARKE (2001: 190), DREYFUS, RICHAUDEAU (1990: 199), FOUCHÉ, PÉCHOIN, SCHUWER (2011: 283), SAUDÉ (1925: 1), SOUSA (2004: 398), STRACHAN (1969: 347), VIVES (2015: 62, 316).

Cadascuna de les obres extretes d’una mateixa edició original de tiratge limitat. Cada exemplar ha d’estar degudament identificat mitjançant una numeració que permeti la seva identificació individual dins del total d’exemplars de l’edició.

Ref.: FOUCHÉ, PÉCHOIN, SCHUWER (2005: 156), SOUSA (2004: 348), STRACHAN (1969: 346), FGSD: Tesaurus | Fundació Gala – Salvador Dalí.

Imatge o marca de propietat generalment situada a la guarda d’un llibre en forma de menció manuscrita o de gravat en una vinyeta encolada que n’indica la propietat.

Des de finals del segle xix, els exlibris s’inclouen freqüentment en col·leccions i es conserven com a estampes separades dels llibres d’on procedeixen.

Ref.: BÉGUIN (1998: 136), BLAS, CIRUELOS, BARRENA (1996: 107), DREYFUS, RICHAUDEAU (1990: 202), FOUCHÉ, PÉCHOIN, SCHUWER (2005: 159), SOUSA (2004: 405).

Marca o empremta en un full de paper, visible sobretot a contraclaror, generalment pertanyent al fabricant del paper. També anomenada marca d’aigua.

Ref.: CLARKE (2001: 257), DREYFUS, RICHAUDEAU (1990: 207), FOUCHÉ, PÉCHOIN, SCHUWER (2005: 192), SOUSA (2004: 421), STRACHAN (1969: 346), VIVES (2015: 167, 305).

Conjunt de procediments fotomecànics de gravat amb clixé fotogràfic sobre planxes de zinc, coure, etc.

En el fotogravat tipogràfic els elements impressors estan en relleu.

En el fotogravat òfset els elements impressors i no impressors es troben pràcticament en el mateix pla.

Pel que fa al fotogravat al buit (heliogravat), els elements impressors es troben en solc. El procés de fotogravat permet combinar traços manuals amb processos fotomecànics per aconseguir una creació original que conté intervencions manuals.

Ref.: BÉGUIN (1998: 275), BLAS, CIRUELOS, BARRENA (1996: 110), BRUNNER (1975: 162,341), CLARKE (2001: 186), DREYFUS, RICHAUDEAU (1990: 226-231), FOUCHÉ, PÉCHOIN, SCHUWER (2011: 259,220), SOUSA (2004: 439-443), VIVES (2000: 187), VIVES (2015: 305).

Procés de reproducció fotomecànica que permet l’obtenció de gravats en relleu sense trama per a la seva impressió. El procés permet la reproducció d’un dibuix d’artista mitjançant el seu trasllat fotomecànic a una planxa de metall. La planxa es grava en relleu i sense trama per a la impressió tipogràfica. L’estampa tipogràfica es presenta sense gradacions de color, ja que no pot reproduir valors tonals intermedis.

Ref.: BÉGUIN (1998: 275), BRUNNER (1975: 66, 327), DREYFUS, RICHAUDEAU (1990: 230), FOUCHÉ, PÉCHOIN, SCHUWER (2002: 542; 2011: 227), NADEAU (1997: 152, 384), PETRINA (S.D.: 117), SOUSA (2004: 441, 468).

Procés mitjançant el qual es reprodueix una imatge en una planxa litogràfica metàl·lica a partir del seu traspàs fotogràfic.

Ref.: BÉGUIN (1998: 225, 275), BLAS, CIRUELOS, BARRENA (1996: 110), FOUCHÉ, PÉCHOIN, SCHUWER (2011: 259, 221), MALENFANT, STE-MARIE (2000: 63), NADEAU (1997: 374), SOUSA (2004: 443).

Procediment fotomecànic basat en el mateix principi que la litografia, és a dir, la incompatibilitat entre l’element gras i l’aigua. Permet reproduir imatges mitjançant la insolació d’una gelatina bicromatada sobre una matriu de vidre o metall, en contacte amb un negatiu fotogràfic. La gelatina, que forma un reticulat de grans molt fins a la superfície, s’endureix en proporció a la quantitat de llum que travessa el negatiu. Aquests elements endurits són receptius a la tinta d’impressió, a diferència de les zones que retenen la humitat.

Ref.: BÉGUIN (1998: 91, 275), BRUNNER (1975: 268, 357), CLARKE (2001: 61), DREYFUS, RICHAUDEAU (1990: 233), FOUCHÉ, PÉCHOIN, SCHUWER (2011: 224), SOUSA (2004: 444), VIVES (2015: 101, 306).

Estampa que es presenta a tota pàgina a la portada del llibre, acarada amb el títol.

A vegades s’imprimeix per separat i s’hi inclou a mà.

Pàgina il·lustrada que antigament es col·locava al principi d’un llibre.

Ref.: BÉGUIN (1998: 140), BLAS, CIRUELOS, BARRENA (1996: 110), FOUCHÉ, PÉCHOIN, SCHUWER (2005: 319), SOUSA (2004: 446).

Tira de paper, pergamí o un altre material plegat, les mesures longitudinals del qual corresponen a l’alçada del llibre en qüestió, i a la qual s’encola o es cus una làmina solta.

Ref.: FOUCHÉ, PÉCHOIN, SCHUWER (2011: 67), SOUSA (2004: 152, 378).

Procés d’estampat en sec sobre un suport de paper, cartró, etc., en relleu o en solc.

Ref.: BÉGUIN (1998: 145), BLAS, CIRUELOS, BARRENA (1996: 111), SOUSA (2004: 464), Art & Architecture Thesaurus Full Record Display (Getty Research).

1. Art de fer incisions en solc.

2. Procediments per a gravar.

3. Reproducció d’imatges mitjançant planxes gravades a través d’un procediment manual o mecànic, artístic o industrial.

4. Imatge obtinguda mitjançant algun d’aquests procediments.

Ref.: BÉGUIN (1998: 153), BLAS, CIRUELOS, BARRENA (1996: 112), CLARKE (2001: 90), DREYFUS, RICHAUDEAU (1990: 651), FOUCHÉ, PÉCHOIN, SCHUWER (2005: 405), SOUSA (2004: 465), Art & Architecture Thesaurus Full Record Display (Getty Research).

Procés simplificat amb l’objectiu d’ensenyar la tècnica del gravat a la punta seca, en el qual es fa servir una matriu de cel·luloide en lloc de metall.

Ref.: BAYARD (1901: 11), BÉGUIN (1998: 82), MASON (1993: 20), NADEAU (1997: 61), PETRINA (S.D.: 41).

El gravat al burí s’obté sense l’ús d’àcids, mitjançant la incisió directa del burí sobre la planxa. El burí és una eina d’acer i es distingeix per la seva secció, que pot ser quadrada o romboidal.

Ref.: CLARKE (2001: 89), SOUSA (2004: 467), VIVES (2015: 72-78).

Pintura a l’aigua opaca. A diferència de l’aquarel·la, les tonalitats més clares del guaix s’obtenen mitjançant l’addició de blanc.

Ref.: BLAS, CIRUELOS, BARRENA (1996: 34), CLARKE (2001: 111).

Procediment per a l’obtenció de fotogravats. L’heliogravat és una variant fotomecànica de l’aiguafort i es diferencia per ser un gravat al buit. El procés segueix la metodologia de l’aiguatinta: es polvoritza uniformement la superfície de la planxa amb betum de Judea; el betum queda fixat en el metall per acció de la calor; es cobreix amb una capa de gelatina cromada; es projecta la transparència de la imatge sobre la capa de gelatina i els traços que corresponen al dibuix no reben la llum.

Els traços del dibuix apareixen en eliminar la gelatina, havent netejat la làmina amb aigua tèbia; posteriorment, se submergeix en un bany d’àcid perquè la planxa quedi gravada en tons intermedis, de manera semblant a una aiguatinta. Aquest és un procediment a mig camí entre l’aiguatinta i el fotogravat.

Ref.: BÉGUIN (1998: 160), BRUNNER (1975: 162), BLAS, CIRUELOS, BARRENA (1996: 118), FOUCHÉ, PÉCHOIN, SCHUWER (2005: 460), RIAT (1983: 200), SOUSA (2004: 479), VIVES (2000: 189), VIVES (2015: 99, 308).

Reproducció de la imatge mitjançant el traspàs directe o indirecte cap a un suport a través d’un element impressor concebut amb aquesta finalitat.

Ref.: CLARKE (2001: 124), FOUCHÉ, PÉCHOIN, SCHUWER (2005: 527), SOUSA (2004: 504).

Persona encarregada d’imprimir o estampar els gravats; persona que realitza l’estampació.

Ref.: SOUSA (2004: 508), VIVES (2015: 308).

Desglossament del tiratge amb els detalls de l’edició que inclou el nombre exacte d’exemplars de l’edició limitada.

Ref.: DREYFUS, RICHAUDEAU (1990: 443), VIVES (2015: 309).

1. Tècnica d’impressió planogràfica que permet la reproducció de múltiples exemplars a partir d’un dibuix traçat sobre pedra (pedra calcària de Baviera) o sobre una planxa de zinc, fent servir una tinta grassa preparada amb goma aràbiga i àcid nítric. La particularitat d’aquesta tècnica resideix en la reacció de repulsió mútua entre les tintes grasses i l’aigua que permet, a l’hora d’entintar, que la tinta s’adhereixi a la zona grassa del traç i sigui repel·lida en les zones absorbents de la matriu.

2. Imatge obtinguda mitjançant aquest procediment.

Ref.: BÉGUIN (1998: 184), BLAS, CIRUELOS, BARRENA (1996: 123), CLARKE (2001: 141), FOUCHÉ, PÉCHOIN, SCHUWER (2005: 780), GOLDMAN (1981: 6), HIND (1952: 8, 52), NADEAU (1997: 155), SOUSA (2004: 624), VIVES (2000: 192), VIVES (2015: 114, 394).

Llibre la concepció i realització del qual ha estat estretament lligada a un artista plàstic −en particular un pintor, un escultor o un gravador−. Tradicionalment, es tracta d’un llibre il·lustrat amb processos manuals de gravat. Avui en dia, el terme aplega formes més àmplies i heterogènies; el punt en comú es troba en la voluntat de plasmar diferents expressions artístiques a través del format llibre.

Ref.: FOUCHÉ, PÉCHOIN, SCHUWER (2005: 793), STRACHAN (1969: 19, 347).

Segona estampació d’una planxa sense tornar-la a entintar. El resultat és una impressió amb poca tinta. També es pot entendre com els fulls de prova de tinta abans de l’estampació definitiva.

Ref.: BÉGUIN (1998: 231), BLAS, CIRUELOS, BARRENA (1996: 125), CLARKE (2001: 146), DREYFUS, RICHAUDEAU (1990: 537), FOUCHÉ, PÉCHOIN, SCHUWER (2005: 834), GOLDMAN (1985: 8), HIND (1952: 60), WELSH REED, MAZUR (1980: 3, 62), Art & Architecture Thesaurus Results List (Getty Research).

Vegeu FILIGRANA.

Suport base de qualsevol procés d’estampació (planxa de metall, de pedra, de cel·luloide, etc.) elaborat per l’artista o sota la seva supervisió. La matriu permet l’entintat i traspàs de la tinta al suport final de l’obra, generalment paper.

Ref.: BÉGUIN (1998: 235), BLAS, CIRUELOS, BARRENA (1996: 127), FOUCHÉ, PÉCHOIN, SCHUWER (2005: 909), SOUSA (2004: 658).

Tècnica d’impressió artística que consisteix en la transferència a un suport de paper d’una única imatge prèviament pintada o marcada en una planxa, generalment de superfície llisa, no treballada.

A vegades, s’obté una segona impressió essencialment més pàl·lida. Vegeu MACULATURA.

Ref.: BÉGUIN (1998: 240), BLAS, CIRUELOS, BARRENA (1996: 128), CLARKE (2001: 156), GOLDMAN (1981: 10), HIND (1952: 56), WELSH REED, MAZUR (1980: 3, 62), RUBIO (1979: 289), SOUSA (2004: 672), VIVES (2000: 193), VIVES (2015: 125, 311).

Sistema que permet expressar, per escrit i en números, la quantitat limitada d’impressions realitzades a partir d’una mateixa matriu; n’assenyala el límit i la seva justificació.

Ref.: BÉGUIN (1998: 253), BLAS, CIRUELOS, BARRENA (1996: 129), FOUCHÉ, PÉCHOIN, SCHUWER (2011: 43), VIVES (2000: 194), VIVES (2015: 311).

Número d’identificació assignat a cada exemplar d’una edició numerada. En general, el número d’exemplar apareix anotat en el marge inferior esquerre del paper i a continuació hi figura el denominador (número total de l’edició limitada).

Ref.: BÉGUIN (1998: 253), FOUCHÉ, PÉCHOIN, SCHUWER (2011: 43), SOUSA (2004: 682), VIVES (2015: 311).

Procés indirecte d’impressió planogràfica basat en els principis de la litografia −la repulsió entre les tintes grasses i l’aigua− en el qual el suport de paper no entra en contacte amb els elements impressors. La impressió es rep mitjançant el cilindre de cautxú que recull la imatge dels elements impressors de la planxa entintada. El procés permet la reproducció industrial de la litografia.

Ref.: BÉGUIN (1998: 255), BRUNNER (1975: 270), BLAS, CIRUELOS, BARRENA (1996: 129), DREYFUS, RICHAUDEAU (1990: 566), FOUCHÉ, PÉCHOIN, SCHUWER (2011: 59), NADEAU (1997: 348), RUBIO (1979: 290), SOUSA (2004: 693), VIVES (2015: 118, 311).

Suport característic de l’estampació. Procedeix de fibres vegetals que es barregen amb aigua per formar una pasta que, sotmesa a diferents operacions, es converteix en un suport flexible i resistent.

Ref.: BÉGUIN (1998: 260), BLAS, CIRUELOS, BARRENA (1996: 131), CLARKE (2001: 179), DREYFUS, RICHAUDEAU (1990: 594), FOUCHÉ, PÉCHOIN, SCHUWER (2011: 101), SOUSA (2004: 714), TURNER (1991: 9).

Paper setinat i envernissat, recobert en una o ambdues cares amb una pasta especial que en fa més llisa la superfície. Principalment, es fa servir en revistes i obres que portin gravats o fotografies.

Ref.: FOUCHÉ, PÉCHOIN, SCHUWER (2002: 664), VIVES (2015: 303), SOUSA (2004: 719).

Paper tradicionalment de gran qualitat, procedent del Japó. El paper Japó es fabrica amb una pasta que procedeix de la part interior de l’escorça de la morera o el ganpi, entre altres arbres. La pasta es combina amb una petita porció de farina d’arròs, un aglutinant utilitzat exclusivament per fabricants de paper Japó, que augmenta la viscositat del paper i limita possibles filtracions de tinta.

Ref.: BLAS, CIRUELOS, BARRENA (1996: 135), SOUSA (2004: 720), TURNER (1991: 36), VIVES (2000: 191), VIVES (2015: 164, 312).

Paper fabricat en un motlle de malla de filferro que deixa la seva marca en forma de línies en cadena −els corondells verticals i els pontillons o cadeneta horitzontals− a la superfície del paper.

Ref.: BLAS, CIRUELOS, BARRENA (1996: 136), CLARKE (2001: 137), FOUCHÉ, PÉCHOIN, SCHUWER (2011: 967), STRACHAN (1969: 348), TURNER (1991: 12), VIVES (2015: 161, 312).

Paper d’alta qualitat que presenta un aspecte semblant a la pell de vedell (en llatí, vitella).

Ref.: BLAS, CIRUELOS, BARRENA (1996: 132), CLARKE (2001: 260), DREYFUS, RICHAUDEAU (1990: 683), FOUCHÉ, PÉCHOIN, SCHUWER (2011: 958), STRACHAN (1969: 348), TURNER (1991: 12), VIVES (2015: 163, 312).

Làmina fina que s’obté de la planta homònima, utilitzada en l’antiguitat i l’edat mitjana com a suport per a l’escriptura.

Ref.: CLARKE (2001: 179), FOUCHÉ, PÉCHOIN, SCHUWER (2011: 116), SOUSA (2004: 722), TURNER (1991: 45).

Pell d’animal −ovella, cabra o vedell− treballada mitjançant processos de neteja, raspat i assecat, per a la seva utilització com a suport per al dibuix i l’escriptura.

Ref.: BLAS, CIRUELOS, BARRENA (1996: 39), CLARKE (2001: 179), FOUCHÉ, PÉCHOIN, SCHUWER (2011: 126), SOUSA (2004: 731), TURNER (1991: 46), VIVES (2015: 313).

Empremta produïda en el suport com a resultat de la impressió o estampació de la matriu. En calcografia, fa referència a la marca que deixa el bisell de la planxa de metall sobre el paper. També anomenada cubeta.

Ref.: BÉGUIN (1998: 121), CLARKE (2001: 189), FOUCHÉ, PÉCHOIN, SCHUWER (2005: 50), GOLDMAN (1981: 10), SOUSA (2004: 487), VIVES (2000: 183), VIVES (2015: 131, 303).

Terme general que es fa servir per fer referència al conjunt de procediments d’impressió plana, que no utilitzen una matriu en relleu o en solc. Comprèn la litografia, l’òfset, la fototípia, etc., si bé s’aplica sobretot a la litografia.

Ref.: CLARKE (2001: 188), FOUCHÉ, PÉCHOIN, SCHUWER (2011: 259, 261), NADEAU (1997: 388), SOUSA (2004: 740).

Làmina d’un material més o menys dur que constitueix la part impressora (metall, fusta, material sintètic, cel·luloide, etc.) en les arts d’estampació.

Ref.: BÉGUIN (1998: 278), CLARKE (2001: 189), FOUCHÉ, PÉCHOIN, SCHUWER (2011: 259), NADEAU (1997: 388), SOUSA (2004: 739), VIVES (2015: 313).

Pàgina imparell al principi d’un llibre on consta el nom de l’autor, el títol de l’obra i l’editorial.

Ref.: FOUCHÉ, PÉCHOIN, SCHUWER (2011: 850), SOUSA (2004: 747).

Primera pàgina impresa d’un llibre; sol contenir el títol de l’obra.

Ref.: FOUCHÉ, PÉCHOIN, SCHUWER (2005: 192), SOUSA (2004: 750).

Qualsevol còpia obtinguda com a resultat d’un element impressor. Impressió obtinguda durant el treball de realització, abans que el treball de la matriu estigui acabat i abans de la tirada definitiva.

També denominada “prova al negre de fum” o “a la cera”. Prova procedent d’una matriu incidida impresa amb pols de grafit o pigment negre fum amb aglutinant. S’aplica pols de grafit o pigment en els solcs i es procedeix al seu traspàs sobre paper o un altre suport mitjançant l’acció de la premsa, o bé, mitjançant una “impressió al frottage”, procés que consisteix en fregar el revers del full de paper amb un brunyidor.

Aquest procés ha estat utilitzat particularment amb planxes o làmines de cel·luloide, una matriu transparent. Vegeu GRAVAT A LA PUNTA SECA SOBRE CEL·LULOIDE.

Ref.: RMM (1992: 34-35).

Exemplars d’una edició original reservats tradicionalment per a l’artista. Aquests exemplars s’identifiquen amb les inicials P.A.

Ref.: FGSD: Tesaurus | Fundació Gala – Salvador Dalí, VIVES (2015: 176, 322).

Prova que treu l’artista a mesura que avança en la realització de la seva obra abans de la tirada definitiva. Generalment, s’indica l’estat concret de l’exemplar que es cataloga respecte a l’estampa definitiva.

Ref.: VIVES (2015: 173-176, 220, 322).

Prova realitzada amb l’objectiu d’ajustar la pressió, el paper o la tinta de l’edició definitiva, una vegada ha conclòs el treball.

Ref.: VIVES (2015: 176, 322).

Prova de treball que inclou croquis o proves dibuixades en els marges de l’obra que solen ser eliminats abans de la tirada definitiva.

Ref.: BÉGUIN (1998: 133).

Prova amb la factura definitiva a reproduir per l’impressor en el tiratge de l’edició. Generalment, s’indica amb les inicials de la terminologia en francès (B.A.T.).

Ref.: BÉGUIN (1998: 136), VIVES (2015: 176).

Proves no venals −no per a la venda− que es reserven per a l’autor o l’impressor. Generalment, s’indiquen amb les inicials de la terminologia en francès (H.C.).

Ref.: BLAS, CIRUELOS, BARRENA (1996: 89), CLARKE (2001: 200), FOUCHÉ, PÉCHOIN, SCHUWER (2005: 94), GOLDMAN (1985: 11), MASON (1992: 34-35), SOUSA (2004: 763), VIVES (2015: 176, 322), FGSD: Tesaurus | Fundació Gala – Salvador Dalí.

L’entintat à la poupée es refereix a l’aplicació de tintes de diferents colors a la mateixa matriu per a procedir posteriorment a una única estampació. Es tracta d’un procés difícil d’executar però que permet evitar la multiplicació de les planxes.

Ref.: BÉGUIN (1998: 286), CLARKE (2001: 196), FOUCHÉ, PÉCHOIN, SCHUWER (2011: 336).

Eina de gravat. Barreta d’acer afilada en un extrem, utilitzada sobretot en punta seca i aiguafort.

Ref.: VIVES (2015: 314).

Tècnica de gravat directe al buit que parteix de la realització d’un dibuix en una matriu −generalment de metall− mitjançant la incisió d’una punta d’acer. Seguidament, s’aplica tinta a la matriu i després es neteja amb tela tarlatana, o fins i tot paper de seda, de manera que la tinta romangui únicament en els solcs. A continuació, s’hi col·loca un paper a sobre i es passa per una premsa de gran pressió a fi que el paper reculli la tinta de la matriu. Una particularitat d’aquesta tècnica és la rebava −les barbes que es formen a ambdós costats del traç en el moment de la incisió−. En realitzar la impressió, aquestes rebaves acumulen tinta i aporten al resultat un efecte de veladura.

El terme «punta seca» s’aplica a qualsevol punta utilitzada per dibuixar directament sobre la matriu; d’aquí el nom del procés.

Ref.: BÉGUIN (1998: 282), BLAS, CIRUELOS, BARRENA (1996: 141), BRUNNER (1975: 101), CLARKE (2001: 79), FOUCHÉ, PÉCHOIN, SCHUWER (2011: 294), GOLDMAN (1981: 2), HIND (1952: 31), RUBIO (1979: 290), SOUSA (2004: 469, 767), VIVES (2000: 196), VIVES (2015: 314).

Imatges en els marges o petits croquis addicionals que es poden trobar en certes estampes.

Ref.: BÉGUIN (1998: 298), BLAS, CIRUELOS, BARRENA (1996: 145), FOUCHÉ, PÉCHOIN, SCHUWER (2011: 530), GOLDMAN (1981: 11), STRACHAN (1969: 348), VIVES (2015: 130, 314).

1. Còpia o imitació d’una obra, en particular literària o artística, de manera que en permet la comunicació sense la intervenció de l’artista.

2. Còpia exacta d’un document tant en el contingut com en la forma, però no necessàriament en les seves dimensions.

Ref.: BÉGUIN (1998: 300), SOUSA (2004: 787), MALENFANT, STE-MARIE (2000: 34).

Tots els processos pels quals una imatge es transfereix fotogràficament a una superfície d’impressió. Comprèn el fotogravat, la fototipografia, la fotolitografia i la fototípia, entre d’altres.

Ref.: BLAS, CIRUELOS, BARRENA (1996: 145), FOUCHÉ, PÉCHOIN, SCHUWER (2011: 259, 222), GOLDMAN (1981: 10), NADEAU (1997: 377, 378), SOUSA (2004: 443).

Manera de netejar la planxa que deixa una petita quantitat de tinta visible a la superfície, cosa que suavitza la definició del traç en el moment de la seva impressió.

Ref.: BÉGUIN (1998: 305), CLARKE (2001: 208), FOUCHÉ, PÉCHOIN, SCHUWER (2011: 562), GOLDMAN (1981: 12), VIVES (2015: 107).

Procediment d’impressió calcogràfic rotatiu d’heliogravat industrial amb trama. Es fan servir cilindres gravats al buit de manera que les il·lustracions i els caràcters del text s’imprimeixen en un sol procés.

Ref.: BÉGUIN (1998: 162, 305), NADEAU (1997: 418), FOUCHÉ, PÉCHOIN, SCHUWER (2011: 600), SOUSA (2004: 485).

Eina formada per una petita roda giratòria amb mànec que permet obtenir efectes puntejats a la planxa de coure.

Ref.: BRUNNER (1975: 339), CLARKE (2001: 212), SOUSA (2004: 794), VIVES (2015: 315).

Tècnica d’impressió planogràfica derivada del pochoir o estergit. La tècnica de l’estergit consisteix a preparar una plantilla (positiva o negativa, segons calgui) a través de la qual s’aplica el color.

El procés consisteix a bloquejar les zones que no s’imprimiran i aplicar el color de manera uniforme en les zones obertes fent servir una rasqueta de goma, la qual forçarà la tinta a travessar la malla i dipositar-se en el suport corresponent. Actualment, es fa servir un bastidor amb una taula de buit i existeixen diferents tipus de plantilles. Una de les particularitats de la serigrafia és que no hi ha marques de la planxa en el paper.

Ref.: BÉGUIN (1998: 311), BLAS, CIRUELOS, BARRENA (1996: 147), BRUNNER (1975: 173, 339), CLARKE (2001: 219), FOUCHÉ, PÉCHOIN, SCHUWER (2011: 711), SOUSA (2004: 804), VIVES (2015: 123, 315).

En obra gràfica fa referència a un conjunt d’obres creades per l’artista, relacionades entre elles conceptualment i temàtica i editades totes juntes.

Ref.: BLAS, CIRUELOS, BARRENA (1996: 147), FOUCHÉ, PÉCHOIN, SCHUWER (2011: 711).

La signatura autògrafa a llapis es comença a incloure sobre l’estampa a partir de finals del segle xix. Principalment, evidencia que l’artista ha participat en el procés de creació de l’estampa; i que aquest aprova l’obra com a creació pròpia, considerant-la autèntica.

Ref.: BLAS, CIRUELOS, BARRENA (1996: 108), FOUCHÉ, PÉCHOIN, SCHUWER (2011: 718), SOUSA (2004: 422), VIVES (2000: 187).

Conjunt de gravats relacionats entre ells. Així mateix, una suite es pot referir també a un conjunt d’estampes presentades totes juntes al final d’un llibre.

Ref.: STRACHAN (1969: 348), VIVES (2015: 315).

Terme genèric que abasta tots els procediments manuals de gravat al buit: burí, aiguafort, punta seca, aiguatinta, manera negra.

En la seva accepció més restringida es refereix al gravat al burí.

Ref.: BÉGUIN (1998: 326), BLAS, CIRUELOS, BARRENA (1996: 148), CLARKE (2001: 126), DREYFUS, RICHAUDEAU (1990: 651), FOUCHÉ, PÉCHOIN, SCHUWER (2011: 808), NADEAU (1997: 133), VIVES (2000: 199), VIVES (2015: 315).

Teixit esclarissat de cotó, utilitzat tradicionalment per netejar l’excés de tinta en el gravat calcogràfic.

Ref.: BÉGUIN (1998: 134, 327), BLAS, CIRUELOS, BARRENA (1996: 149), FOUCHÉ, PÉCHOIN, SCHUWER (2011: 813), VIVES (2015: 316).

Estampa que combina dues o més tècniques de gravat.

Ref.: BLAS, CIRUELOS, BARRENA (1996: 149).

Procediment d’impressió els motius del qual es troben en relleu.

Ref.: CLARKE (2001: 139), SOUSA (2004: 839), DREYFUS, RICHAUDEAU (1990: 662).

Número total d’estampes d’una determinada edició limitada numerades i autentificades per l’artista i l’editor. El tiratge de l’edició limitada inclou els exemplars fora de comerç o Hors Commerce (H.C.), les proves d’artista o Épreuve d’artiste (E.A.) i l’edició no venal, numerada en xifres aràbigues o en números romans. Aquestes estampes presenten característiques idèntiques: tipus de format, paper, color de les tintes i mètode d’estampació. Vegeu JUSTIFICACIÓ DEL TIRATGE.

Ref.: BÉGUIN (1998: 328), BLAS, CIRUELOS, BARRENA (1996: 150), FOUCHÉ, PÉCHOIN, SCHUWER (2011: 844), MALENFANT, STE-MARIE (2000: 42), SOUSA (2004: 846), VIVES (2015: 316).

Terminologia general per designar els motius ornamentals que decoren un llibre. Dibuix o estampa decorativa generalment incorporada a l’inici o al final d’un llibre o d’un capítol.

VINYETA DE CAPÇALERA: Fa referència a la vinyeta incorporada a l’inici d’un capítol.

VINYETA FINAL: Fa referència a la vinyeta afegida al final d’un capítol. També anomenada cul-de-lampe.

Ref.: BÉGUIN (1998: 333), BLAS, CIRUELOS, BARRENA (1996: 151), CLARKE (2001: 252), DREYFUS, RICHAUDEAU (1990: 682), FOUCHÉ, PÉCHOIN, SCHUWER (2011: 980), SOUSA (2004: 871), STRACHAN (1969: 345, 349).