L’obra gràfica documentada de Salvador Dalí entre 1924 i 1940 consta de dues etapes diferenciades, tant des del punt de vista cronològic com estilístic. D’una banda, trobem una primera etapa corresponent als anys vint vinculada principalment a l’entorn familiar de l’artista i als seus amics. D’altra banda, la segona etapa, que es desenvolupa durant els anys trenta, coincideix amb el trasllat de Dalí a París −després d’haver trencat amb la seva família a causa de la relació de l’artista amb Gala Éluard− i la seva incorporació al moviment surrealista, del qual es va convertir en un membre destacat gairebé de manera immediata.
L’obra gràfica de la primera etapa de Dalí comprèn peces inspirades en el seu entorn de Figueres i en el període d’estudis a Madrid (1922-1926). Aquestes obres van ser realitzades principalment amb tècniques calcogràfiques, amb l’excepció de l’exlibris de 1925, dibuixat a ploma i reproduït en una impremta local, el qual constitueix un exemple primerenc de la incorporació de procediments fotomecànics en l’obra de l’artista. En conjunt, aquestes peces evidencien el fort compromís de Dalí amb aquesta disciplina. Entre elles destaca Cap de noia (1924), un aiguafort que presenta una maculatura descartada, Retrat del pare, al revers del full. Una altra obra significativa és Estudi de nu femení en repòs, estampada a partir d’una matriu de cel·luloide gravada a la punta seca i impresa amb pols de grafit. Ambdues estampes corresponen als seus anys d’estudiant a la Escuela Especial de Pintura, Escultura y Grabado de la Real Academia de San Fernando de Madrid.
Durant aquest període, especialment convuls, Dalí fou expulsat el segon any d’estudis sencer a partir de finals d’octubre de 1923. Tot i això, el jove artista va continuar treballant intensament; en tornar a Figueres, va reprendre l’estudi del gravat amb Don Juan Núñez, reconegut mestre calcògraf i antic professor seu a l’institut.
A l’obra d’aquesta primera etapa s’hi observen influències molt diverses, com les de Jean-Auguste-Dominique Ingres (1780-1867), el poeta futurista català Joan Salvat-Papasseit (1894-1924) o Pablo Picasso (1881-1973), creador juntament amb Georges Braque (1882-1963) del cubisme i vinculat aleshores al moviment del rappel à l’ordre parisenc[1]. Un petit grup d’estampes, de caràcter íntim i gravades a la punta seca sobre cel·luloide, fan palesa la seva profunda amistat amb Federico García Lorca (1898-1936); igualment, l’exlibris de 1925 evidencia la relació de l’artista amb qui va ser el seu primer mecenes, Josep Puig Pujades (1883-1949), escriptor i referent de la política catalana a la província de Girona.
Pel que fa a la segona etapa de la seva obra gràfica, corresponent al període surrealista a partir de 1930, cal destacar que inclou peces de gran rellevància realitzades principalment amb tècniques calcogràfiques i destinades sobretot a edicions de llibres de tiratge limitat, produïdes en prestigiosos tallers especialitzats i orientades a un públic expert. Per exemple, el primer frontispici que Dalí va realitzar per al Second Manifeste du Surréalisme (1930) deriva d’un dibuix a tinta xinesa reproduït en fototípia amb aplicacions de color fetes amb la tècnica pochoir, un procediment artesà de llarga tradició a França. Del mateix any 1930 daten tres llibres més −L’Immaculée conception d’André Breton i Paul Éluard, Artine de René Char i La femme visible, del mateix Dalí− reproduïts en heliogravat a partir de dibuixos a tinta i que presenten retocs del mateix artista a la punta seca.
Al 1933, Dalí realitza les trenta il·lustracions a pàgina sencera per a Les Chants de Maldoror(1934), obra cabdal del jove poeta Isidore Ducasse, més conegut pel seu pseudònim Comte de Lautréamont (1846-1870). Les estampes van ser reproduïdes en heliogravat a partir de dibuixos i gravats a la punta seca sobre cel·luloide fets per ell mateix.
Entre 1935 i 1938, la seva obra gràfica reflecteix la influència de la cultura nord-americana, fruit de diversos viatges als Estats Units. Aquesta influència s’aprecia especialment a l’estampa Cranes mous et harpe cranienne (1935), la composició de la qual evoca el moviment incessant del món urbà i modern. En canvi, a Cours Naturel (1938), poemari d’amor de Paul Éluard, Dalí plasma “els crits esquinçadors que venen de l’Espanya Republicana”[2] en plena Guerra Civil espanyola. L’any següent, el 1939, coincidint amb l’esclat de la Segona Guerra Mundial, l’artista s’exilia als Estats Units on romandrà fins al 1948.
[1] Vegeu Fanés, Félix et. al., Salvador Dalí: The Early Years, Hayward Gallery Publishing, Londres, 1994, p. 91.
[2] André Breton, full de mà de Cours Naturel.