Autoretrats

  • Salvador Dalí, Autoretrat, 1921

    Salvador Dalí, Autoretrat, 1921

Teatre-Museu Dalí

Amb motiu del préstec de l’Autoretrat, c. 1921, s’ha organitzat una petita selecció d’olis i dibuixos a l’entorn d’aquest tema.

 Dins la història de l’art, tots els artistes s’han pintat alguna vegada a ells mateixos. Dalí no és cap excepció. Els autoretrats són obres d’interès especial ja que revelen una intenció: la imatge que l’artista ens vol oferir d’ell mateix. Són un intent d’autoafirmació tant en l’àmbit personal com en l’artístic. En l’exposició que avui es presenta, podem veure alguns dels autoretrats que Dalí realitza durant la seva trajectòria vital, com ara: Autoretrat amb coll rafaelesc, c. 1921; Autoretrat, c. 1921 (The Salvador Dalí Museum, St. Petersburg); Autoretrat amb "L'Humanité", 1923; Autoretrat desplegant-se en tres, 1926-27; Soft Self Portrait, 1941 i l’obra estereoscòpica en dos elements: Dalí d'esquena pintant Gala d'esquena eternitzada per sis còrnies virtuals provisionalment reflectides a sis miralls vertaders, 1972-73.

Des de la primera època, trobem autoretrats en l’obra del pintor. En els d’adolescència, veiem un Dalí amb una actitud distant envers els seus companys, però que alhora vol causar impacte sobre aquests i sobre el públic en general; impacte o fins i tot provocació. Com la resta d’adolescents, cerca amb la forma de vestir l’afirmació de la seva personalitat: es deixa créixer els cabells i les patilles i vesteix de forma extravagant. Ell mateix, a la seva autobiografia Vida Secreta, ens explica el sentit d’un dels seus autoretrats més coneguts: “M’havia deixat créixer els cabells i els duia llargs com els d’una nena, i, mirant-me al mirall, adoptava sovint els posats i l’aspecte melangiós de Rafael, al qual m’hauria agradat d’assemblar-me com més millor. També esperava amb impaciència que em creixés pèl a la cara per poder-me afaitar i portar unes patilles ben llargues. Desitjava donar-me com més aviat millor un «aspecte insòlit», compondre una obra mestra amb el meu cap”. Per continuar més endavant explicant: “Vaig comprar un gran barret de feltre negre i una pipa que no fumava mai, però que mantenia sempre penjant a un costat de la boca. Em fastiguejaven els pantalons llargs i vaig decidir portar-ne de curts, amb mitges i de vegades bandes. Els dies de pluja duia un impermeable que havia portat de Figueres, però tan llarg que gairebé arribava a terra. Amb aquest impermeable duia el gran barret negre, del qual em sortien els cabells a cada costat com crins. Actualment m’adono que els qui em conegueren llavors no exageren pas quan diuen que el meu aspecte era «fantàstic». Realment, ho era. Sempre que sortia de la meva habitació o hi tornava, es formaven colles de tafaners per veure’m passar. I jo seguia el meu camí amb el cap alt, estarrufat d’orgull.”

Així, a Autoretrat amb coll rafaelesc trobem un Dalí que mira l’espectador de fit a fit, de manera gairebé severa. Tal i com queda explícit en el títol, aquest oli és un homenatge a un dels seus pintors preferits, Rafael, l’autoretrat del qual era sobradament conegut per Dalí, ja que apareix reproduït en el frontispici del llibre dedicat en aquest artista en la col•lecció Gowans, col•lecció que Dalí tenia al complet.

L’Autoretrat de 1921 pertanyent a la col•lecció de la Fundació Gala-Salvador Dalí i el de c. 1921 de The Salvador Dalí Museum de Sant Petersburg tenen en comú que l’artista se’ns mostra de perfil, mirant-nos, si bé un dels seus ulls queda ocult. Aquest posat, alhora que permet un magnífic estudi de la llum i els clarobscurs, no pot amagar una certa arrogància, sense deixar al marge les connotacions iconogràfiques de l’ull al llarg de la història de l’art i en l’obra de Dalí.

A Autoretrat amb L’Humanité, Dalí es pinta a si mateix vestit d’obrer i vol deixar constància d’una actitud rebel i provocadora, amb un collage del diari comunista “L’Humanité”, que sembla certificar la seva declarada admiració per la idea de la revolució. L’oli data de 1923, si bé el retall del diari integrat al cartró és del 24 de juliol de 1928. Queda palesa la influència de Rafael Barradas, tant en les estructures geomètriques dels quadres del fons del taller, com en el mateix diari o en l’esquemàtica definició dels trets de l’autoretrat: celles, ulls i patilles.

A la segona meitat de la dècada dels vint, a partir de la visita que realitza a Picasso el 1926, on pot contemplar les darreres teles cubistes del pintor malagueny, la pintura de Dalí fa un canvi important. D’aquesta època és Autoretrat desplegant-se en tres. Dalí, a l’any 1962, referint-se aquesta pintura, diu: “Pintar un autoretrat trinitari. El pintor ha de tenir tres ulls; aquest tercer ull està confirmat avui pel monocle electrocular”. Els dos autoretrats que clouen l’exposició són ben coneguts: Soft Self Portrait també anomenat Autoretrat tou amb bacó fregit i l’estereoscòpic Dalí d'esquena pintant Gala d'esquena eternitzada per sis còrnies virtuals provisionalment reflectides a sis miralls vertaders.

Dalí defineix l’Autoretrat tou com un autoretrat antipsicològic ja que, en comptes de pintar l’ànima, és a dir, l’interior, pinta únicament l’exterior, l’embolcall, “le gant de moi-même”. Aquest guant és comestible i fins i tot una mica passat, és per aquest motiu que apareixen les formigues acompanyades de bacó. Amb aquesta pintura es considera el pintor més generós de tots ja que s’ofereix per menjar, “nodrint d’aquesta manera de forma suculenta la nostra època”. A Dalí d'esquena pintant Gala d'esquena eternitzada per sis còrnies virtuals provisionalment reflectides a sis miralls vertaders, pintura estereoscòpica formada per dos elements, realitzada pel pintor entre 1972-73, veiem un exemple dels nombrosos experiments fets per Dalí durant la dècada dels 70 amb l’estereoscòpia. Com a l’obra del seu admirat Velázquez, Las Meninas, Dalí apareix pintant un retrat de Gala, i ambdós personatges alhora es reflecteixen en un mirall.